El So del silenci

Compaginar

2011-09-12T23:12:00.000+02:00

Demà a les 7.20 agafe el primer tren camí cap a la Universitat serà un dia llarg, un matí universitàri i una vesprada de treball, espere tenir temps per la nit per contar com ha anat, i denúnciar la díficil tasca de compaginar la vida laboral i d'estudiant, no cal parlar-ne de la vida familiar... Allò de bolonya és una autèntica barbaritat, i mira que jo no contínue en la Llicenciatura però m'apliquen el pla que els dona la gana... sobretot és solidaritat amb els meus companys amb horaris menys flexibles i que no els permeten estudiar si volen continuar treballant, i tenint vida familiar.. Només puc dir que lamentable. No obstant això, vaig amb il·lusió i ganes de continuar aprenent i gaudint dels companys i companyes.

Quan demà és avui

2011-09-11T23:32:00.000+02:00

Continue desxifrant les notes del silenci que lentament acaronen la meua realitat, potser també la vostra, segurament la nostra. Fa temps vaig tancar aquesta finestra al món per manca de temps, tal volta ara tinc menys, però m'agrada compartir la sort que tinc, allò que m'ocorre, allò que sent, allò que pense i (re)pense cada nit.

Al capdavall, tot va sortir bé, àdhuc millor del que pensàvem. Malauradament la dreta va guanyar les eleccions, però, afortunadament, i sense cap dubte, no va poder conformar govern, i va deixar pas a un govern plural i d'esquerres com havíem dit al llarg de la dura campanya electoral. L'estiu ha servit com període d'adaptació a la meua nova vida, radicalment diferent, però amb la mateixa essència fer allò que pense i m'agrada en cada moment.

Moments díficils, el context social i econòmic, també l'ecològic, és cada cop pitjor, continuem submergits en una profunda crisi. No obstant això, també és un període d'oportunitats per canviar les coses. Demà comença una nova vida, una nova etapa que va començar abans de l'estiu però que les circumstàncies vacacionals no deixaven fer un bon ànalisi. A partir d'ara hauré de compaginar la vida universitària, la meua vida fins ara, amb la vida "laboral"com a regidor a Vila-real, a més, i sense oblidar-ho, la vida amb els meus amics de sempre, amb els nous companys i amics ( generacionalment diferents), Maria i la resta de la meua família... tal volta pot semblar complicat però només és qüestió d'estima i de ganes.

A partir d'ara traure una miqueta de temps, sempre hi ha per somriure, per poder contar confidències i compartir secrets aquí , aquesta xicoteta finestra que dona a un món que gira sobre les circumstàncies personals de cadascú de nosaltres. Comença a sonar el Castell de fi de festes, un so d'entrada a una nova vida, al demà que ja és avui.

ADÈU, GRÀCIES PER SER I ESTAR

2010-11-13T15:03:00.000+01:00

Sé que això és un adéu on no hi mànquen plors ni el soroll dels mots. Sé que el temps llevarà un mur silenciós d´oblids i records...

Ha vençut una etapa, naix una altra. Tanque aquest blog desconeixent més coses que quan vaig començar, tal volta, perquè ara observe un món molt més gran que abans. No sé molt bé com acomiadar-me, què fàstic! No volia plorar, volia acomiadar-me poèticament. Però, serà un conjunt de frases sense relació però que expressen el que sent. Malgrat tot, una gran pau interior per fer el que vull i sent a cada moment, que gran sort.

Així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. Què demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.

Aquí he viscut el millor i el pitjor, aquí m'enamorat i he conegut la indiferència, aquí he plorat i he rigut, aquí senzillament; he sentit. He descobert que res humà és alié, que malgrat l'egoisme indivudalista propi d'aquest sistema val la pena lluitar. Avui llanço la meva àncora al sorral dels estels, la veig fendir l’enllà del cel que, com un vell oracle, espurneja el teu nom.

És una qüestió de temps, la universitat i el partit m'absorveixen gairebé tot el temps, però, no us preocupeu que és una gran inverssió, doncs, només així em realitze com a persona, només així sóc feliç. S'apodera de mi certa nostalgia, diuen que és la tristessa dels records, del temps.

Viure sense tu,quin dur aprenentatge; davant el meu mirall, aprenent a parlar-me. El mestre que m'ensenya és el temps que no para. Res només us pregaré que continueu fent allò que us agrada, que continueu lluitant per transformar aquesta societat, que no hi ha res perdut, que encara hi ha molt per guanyar, que tots plegats, podrem.

Potser canviaria algunes coses però no deixaria de fer res del que he fet, doncs no hi ha res ptijor, res que lleve més el son, que deixar de fer o de dir allò que es vol. Ha estat una etapa dura, on malauradament ha mancat la salut, però ha estat la companyia i la comprenssió, ha mancat la economia però ha estat la solidariat. He d'anar-me'n, doncs, ja és aquí el nou tren. Només per això volia dir gràcies, gràcies per confiar i apostar, gràcies per ser i estar.

Sàhara

2010-11-09T22:45:00.000+01:00

L'ocupació del Sàhara per part del Marroc seria un conflicte amb una fàcil solució si obviàrem les greus circumstàncies geopolítiques. Un conflicte complex que roman quiet més de 35 anys sense solució amparant-se en la seua complexitat, i la feblessa de les institucions internacionals que sofreixen el cancer egoista dels Estats invalidant així totes les accions possibles a l'ONU.

Els últims atacs terroristes, comesos per un exèrcit estatal, prop del Aaiún ( capital del Sàhara), les dures protestes contra el setge que el poble saharauí sofreix per part de Rabat, fan saltar un conflicte oblidat a les portades dels principals periòdics de l'Estat, com ja va ocórrer amb Aminetu Haidar. Avui a València hem viscut l'entremès del que serà la manifestació " Marroc Culpable, Espanya Responsable" el pròxim disabte a Madrid. Una manifestació pacífica i molt emotiva, encara que dura i reivindicativa.

El paper del Marroc amb Al-Qaeda, interessos econòmics i un fràgil pont de vidre entre Occident i Orient; no poden prevaldre sobre els Drets Humans del poble Saharuí. La dictadura marroquina, o la monarquia absoluta com es preferisca, conscient de la seu poder estratègic, la seua aliança amb Estats Units,amb la Unió Europea i amb una Espanya que no ha sabut gestionar la adminstració transitòria del seu ex-colònia sembla donar-li carta blanca al Marroc per fer i desfer, aprofitant-se del poble saharuí, i del propi poble marroquí. Mentrestant la Comunitat Internacional, deslegitimada per les seues accions, fa oïdes sordes al conflicte i continua parlant amb Marroc com si fós una democràcia..

L'ou o la gallina?

2010-10-21T01:51:00.001+02:00

Espiral . Desolació. Desencantament. Oblit. Corrupció. Autodestrucció.

Tenim la percepció dels polítics com a éssers llunyans, egoistes, altius i corruptes, però, aquesta percepció és veritat? o mentida? causa? o efecte? La ciutadania no participa en política perquè la política està suposadament corrompuda? O la política es corroeix perquè la ciutadania no participa? L'ou o la gallina?

Veritat o mentida, el desafecte de la ciudadania de la política és una realitat. Us promet que porte molt de temps intentant entendre o explicar la causa de la desafecció de la política; posat que si no m'agraden els polítics o la política que s'aquesta aplicant, el més racional és participar en política per canviar-ho. Llavors, em trobe amb l'acomodament, el desconeixement, el egosime ,la resignació, la depressió... Per a postres els qui haurien de liderar el canvi solen automarginar-se en un esforç de covardia, resignació i elitisme intel·lectual brut moltes vegades sota el nom de "alternatiu".

Ens hem de tornar a creure la democràcia, hem de tornar a lluitar, doncs, no s'aconsegueix puntualment sinó al llarg de la vida. Ens hem de tornar a donar una segona oportunitat perquè hi ha polítics i sobretot moltes polítiques públiques que valen la pena.

ALTERNANÇA

2010-10-12T19:46:00.000+02:00

Allunyat d'un debat inútil basat en dogmes simbolícs i reconeixent les diferències que es troben entre uns i altres analitzaré el seu gran punt en comú; l'ànsia de poder. Un poder buid que no s'utilitza per canviar el món, per al progrés i l'evolució, per arribar fins a la nostra Ítaca; la Justícia.

Una alternança entre liberals i moderats al govern amb petits canvis perquè tot reste igual, no parle d'un altre període històric sinó de la post-transició ancorats en l'anhelada estabilitat democràtica després un cop d'estat contra la República i una dictadura feixista justifiquen la dicotomia política actual del poder.

Bon exemple seria la llei electoral injusta, el tribunal constitucional deslegitimat, l'arrebat de la lehendakariak al poble basc, el Síndic de Greugues Cholbi qui justifica la censura, més un llarg i trist etc, tot plegat, allà on pot repartir-se poder, cadires, el Pp i el Psoe no tenen massa dificultats per aconseguir un pacte, altra història és el camp de l'educació, la modernització de l'admnistració de justícia o qualsevol pacte per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, la felicitat de tots els dies allunyada dels grans esdeveniments i de les cadires tapisades de vellut roig enverinat.

El líder de l'oposició no es preocupa massa per construir una alternativa, per controlar la gestió del govern perquè sap que quan el govern la cage immediatament serà ell nomenat president (al País Valencià hi ha circumstancies especials que un altre dia analitzarem)Rajoy sap que serà president per la dolenta gestió de Zapatero i no per la seua capacitat, i el succesor de zapatero ( tal volta sucessora) serà President quan Rajoy la cage... sembla que tot està escrit, i que així serà per secula seculorem.

La realitat és altre, molt diferent, la societat està cansada d'aquesta alternança anomenat al món cosmopolitan bipartidisme. La societat s'ha allunyat de la política deixant el poder en mans equivocades, només té una opció recuperar el poder per dirigir, gestionar, admnistriar i decidir com serà la seua vida. I jo cada cop estic més segur que el bipartidisme té les legislatures contades, ara bé cal un esforç pels partits alternatius aquest bipartidisme dogmàtic per construir una fresca alternativa, per reencontrar-se amb el poble, per il·lusionar i tornar la paraula; i el vot, al poble.

ESPAI PLURAL

2010-09-26T23:45:00.000+02:00

Emocionant. El disabte vaig estar a Saragossa per participar al naixement d'Espai Plural, malgrat que no sabem molt bé que serà, ara és una cooperativa política formada, de moment, per Chunta, Nueva Canarias, Iniciativa per Catalunya, Paralelo 36, Iniciativa d'Esquerres i Iniciativa del poble valencià.

D'una banda, naix en el context d'una crisi capitalista on la velles receptes no serveixen. Com a alternativa al bipartidsme dogmàic, com a corrent ecosocialista. D'altra banda,és la resposta a l'espanyolism i a l'independentisme perifèric, la il·lusió d'una Espanya plural, hereva del republicanisme històric.

A més, l'acte també va servir com a homenatge de l'esquerra espanyola a Labordeta, qui va estar molt present, doncs la presentació va acabar amb el " Canto a la libertad" que sens dubte narra fantàsticament allò que desitja Espai Plural. Una injecció d'energia per continuar caminant pel camí, per recordar que no estem sols que hi ha molta gent que comparteix el nostre projecte, una societat més justa, una societat més compromesa amb el medi ambient, una societat més plural des del respecte a la particularitat, amb valors com el feminisme, el republicanisme, pacificisme i el laïcisme.

La jornada va continuar amb diverses conferències a prop de la situació actual tant a nivell polític, social com econòmic, sempre amb una visió socialista i verda, deixant enrere qualsevol referència a l'esquerra resignada i tornant-se a il·usionar, amb l'esperança de poder fer el canvi;

También será posible, que esa hermosa mañana

ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver;

pero habrá que forzarla para que pueda ser.

Habrá un día en que todos al levantar la vista

veamos una tierra que ponga LIBERTAD.

Cui prodest scelus, is fecit.

2010-09-22T20:02:00.000+02:00

Sembla ser que Alea iacta est! El 29-S arribarà i hi haurà uns resultats. La manipulació numèrica de quanta gent ha secundat la vaga arribarà als periòdics, als bars, i per descomptat distarà molt entre sindicats i govern. Com si d'una summa matemàtica es tractés l'important sembla ser Si a la vaga serà secundada o NO, obliden el perquè

Serà perquè comence a ser un projecte de politòleg, potser, però em sembla que el resultat és relativament important, em preocupen les causes del propi resultat. La vaga no serà secundada perquè la ciutadania està d'acord amb el govern? La vaga no serà secundada perquè ens han dit que no anirà ningú i no volem estar sols? La vaga no serà secundada perquè el centre-esquerra ( majoria les passades eleccions) no serà capaç de fer autocrítica? La vaga no serà secundada perquè els sindicats son distants i arriben tard? La vaga no serà secundada per resignació de la ciutadania? La vaga serà secundada perquè Zapatero l'ha cagada? La vaga serà secundada perquè la majoria serà autocrítica? La vaga serà secundada perquè l'esquerra torna a estar il·lusionada i amb capacitat de proposar alternatives? La vaga serà secundada perquè estem farts de la manipulació neoliberal i les baixades de pantalons socialdemocràtes?

Podria continuar donant infinitat de variables que poden determinar l'èxit de la vaga o no, malgrat el nombre ( molts o pocs) que la secunden. Jo hi vaig! Jo aniré a dir que ja hi ha prou, que hi ha alternativa, que la gent està implicada amb la vida pública i no anem a permetre que continuen sent forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.. Aniré fent una forta autocrítica amb els Síndicats, amb ciutadania en general i amb la esquerra en particular, millor tard que mai. Jo hi vaig!

L'amnèsia del cor

2010-09-19T23:36:00.000+02:00

Borratxos de falses adulacions obliden qui els va ajudar a ser com són, doncs, ja no són. Han canviat. La soberbia mare de la ingratitut els porta fins al carreró més obscur de la involució. S'arrastren entre budells ,enfundats en vermell vellut, culpan a l'única mà que estesa sense més els ajudà, la seua ambició els encega,doncs.

El vent penetra les escletxes de la balconada dipositant aquesta vella foto de nou sobre la taula, recordes? Coneixes? saps? Somies? Senzillament, has oblidat, ja no ets tu. Però una tarda clavarass la teua rancorosa mirada al mirall, si el teu cos contínua sent el mateix però la resta, asbolutament, s'ha esvaït. Amb la sorra entre els meus dits es desdibuixa una amistat poc convencional, una amistat que fou interès, tan bon punt no va existir, encara que ho creguèrem.

Autocrítica, dos clixés

2010-09-16T16:00:00.000+02:00

L’ecologisme acollona, em permetran aquesta expressió, les últimes dècades hagut gran interès per deteriorar la imatge de l’ecologista, reduir-nos als que diem no a tot, i no és cert. Fins i tot, d’anar en contra del progrés, res més lluny de la realitat. Arribat l’hora d’explicar que no hi haurà progrés si no és sostenible, que els recursos com el petroli son finits, que em basat aquest món de castells enlairats en una societat d’un sol ús, i un llarg etc que no ens pot permetre progressar. L’Ecologia i l’economia son dos mots que provenen del grec oykos (casa). Economia bona gestió de la llar. Ecologia bona gestió de la casa comuna, el món. Iniciativa és una opció alternativa al bipartidisme, una alternativa construïda en dos grans pilars; el socialisme ( el de debò), l’ecologisme perquè creiem que el futur serà verd o no serà. Però no tenim només aquest fals clixé en contra, sinó el clixé polític. La desafecció política a l’estat espanyol és molt preocupant perquè només impedirem altres Gürtels amb una forta implicació política dels ciutadans. No hi ha frase més lapidaria com “ tots els polítics son iguals” per a la democràcia perquè no és cert, la majoria dels polítics som honrats. L’autocrítica ens ha situat front aquest dos falsos clixés, també podem sumar el bipartidisme front la pluralitat d’esquerres. Malgrat això, som conscients que a Vila-real cal un canvi, un canvi que només pot passar per l’esquerra i l’ecologisme. Alguna cosa es mou al teu costat, perquè encara no està tot perdut, podem fer molt, cal fer molt.

T'ESTIMO MOLT

2010-09-12T18:27:00.000+02:00

Koloretako ametsak

esna nagoenean
eta ezin loak hartu
gaua iristen denean.

Saltoka hasita hegan
egiteko gogoa,
nire bihotza taupaka
aire ertzera doa.
Elkarrekin hankaz gora
buruz behera jartzean,
tunelean sartu eta
irrintzika hastean,
bitxiloreekin pultsera
egin dizudanean,
begietara begira
hauxe nahi dizut esan:

Maite zaitut, maite- maite zaitut;

pila, pila, pila patata tortilla!
Maite zaitut. Maite-maite zaitut,
ilargiraino eta buelta maite zaitut

Begietako dirdira,
irribarrea ahoan,
ezin ditut ezkutatu
zu ikusterakoan;
hanka eta eskuetan,
gorputzean, dardara;
nire bihotza taupaka
aire ertzera doa.

2010-09-11T18:52:00.001+02:00

Els atemptats de l'11-S; causa i conseqüència que van canviar el món

Les torres bessones es van esvair, metafores del destí, dos pobles germans enderrocats pel terrorisme. La percepció del món islàmic per part d'Occident ha canviat, altres successos com l'11-M, atemptats de Metre de Londres, carícatures de Mahoma,l' atemptat del director de cinema Theo Van Gogh l'han empitjorat. Ara com èpoques d'antany som Moros i Cristians, amb ells o contra ells, com veieu ens hem fet més estúpids amb el temps. Un boig que amenaça amb cremar el coran ha posat de rellavància el conflicte, potser el repte més important del nostre segle; la convivència, la barreja entre cultures. Discrepe profundament amb la tesi de Hunghinton del Xoc de Civilitzacions però si estic d'acord en què no sera gens fàcil.

Em sembla importantíssim la separació absoluta d'Església-Estat, recordar que la religió és privada, íntima per aquell que la necessite. Però de forma magistral ha estat convertida i és una col·lecció de ritus socials necessaris per a la nostra societat. El problema és que aquests ritus no ens represeten a tots, solament a un determinat grup,el dels creients, i dins d'aquest grup a un determinat grup de creients, sigui el que sigui les seues divinitats.

He intenta fugir de l'etnocentrisme més neci, i he escrit des de la laïcitat més respectuosa. Sens dubte, el debat és enriquidor però la polèmica absurda és empobridora i més quan es de forma repugnant com és estigmatitzar un poble o un altre per un determinat nombre de terroristes; islamistes o soldats. Ho sent el meu cognom és Mezquita vull, i estic condemnat, entendrem amb tots. No amb el poble islàmic, sinó amb Raixida o Mohamed, no amb el poble catòlic sinó amb María i Josep; i amb els ateus que som els grans oblidats. Perquè el 11-S siga el dia internacional de la Civilització!

Alguna cosa és mou...

2010-09-10T14:43:00.000+02:00

La situació és crítica però encara no aquesta tot perdut.

D'una banda, la vaga general del 29S, malgrat que tard ha arribat, serà l'oportunitat per als treballadors de mostrar la seua oposició a les politíques dels governs, sí moltes vegades ens oblidem però no solament esta el PSOE sinó també el Pp ( Camps i Juanjosé Rubert).

D'altra banda, estem assistint a la creació d'una opció verda, Espai Plural o la plataforma d'Uralde, siga com siga i amb tota la precaució per la complexitat pràctica d'aquesta maniobra és una de les millors notícies d'àmbit estatal que podíem rebre aquells que creiem en una Espanya plural ecosocialista. Alguna cosa es mou. Ara som nosaltres, els ciutadans, els que hem de respondre, per responsabilidad, dret i deure, recordar que som nosaltres com a poble els que tenim la veu, que no ens deixem dominar per extraterrestres demominats Mercat ni divinitats vàries. Afortunadament, alguna cosa es mou.

Guerres.

2010-08-31T15:20:00.000+02:00

Desprès d'una cruel guerra, Iraq, només era petroli. Haurem d'esperar altra cruel guerra per demostrar que ,Afganistan, només és liti?

Je ne comprends pas!

2010-08-31T01:08:00.000+02:00

Je ne comprends pas! No entenc que més ha d'ocórrer per a sortir al carrer a dir prou! En el context de la greu crisi econòmica han decidit que pel bé del Totpoderós Mercat cal retallar en drets socials per continuar sustentant els pilars capitalistes. El comportament del govern francés és aberrant, inhumà i immoral,però, malauradament,molt populista i amb gran rèdit electoral.

Solament amb la deshumanització i criminalització d'un determinat grup social es pot ser cruel amb ell. Sarkozy ha començat la seua guerra contra els immigrants, concretament contra els gitanos. Avui aprofite el meu xicotet racó per condemnar aquesta barbaritat. Entre els aspectes positius de la globalització es troba l'empatia amb la resta del món, una consciència global que ens imposa el deure moral d'impedir la criminalització de grups socials.

La immigració, sens dubte, serà l'assumpte polític i social d'aquest segle. No crec amb el xoc de civilitzacions ( Hunginton) sinó amb la mescla, amb la riquesa de la pluralitat, de cultures. Però només amb la educació pot combatir-se aquesta batalla que malauradament molts creuen perdúda. Raixida, Stribor, Noema, Mohamed, Vlad, Lavina son amics de Maria, Cristian, Esther, Alberto o Montse, però, també son fills i pares; ells son nosaltres i nosaltres som ells, tot plegat; SOM. Heus aquí la clau! Una riquesa cultural que aviat serà patrimoni de la humanitat més enllà de fronteres ficticies. Per cert, per als més curts de mires demà poden expulsar també aquí al teu amic, a la teua novia, al teu fill, a tu mateix per no haver nascut dintre d'un determinat espai... Prou! Je ne comprends pas! Prou!

Una foto per a la reflexió, per al record i l'ànalisi. Nosaltres també vam ser il·legals?Nosaltres també anàvem a furtar-los treball i menjar? Sezillament, nosaltres també voliem viure.

Què calor!!!

2010-08-28T19:50:00.000+02:00

Com tots els estius aquest ha estat el més calorós de tots, però, amb la diferència que aquest cop és cert.Generalment, els ecologistes, som anti-tot i volem acabar amb el fantàstic Progrés dels temps. Sí, allò de portar tothom aparells menuts a les butxaques i deixar de veure els estels. O almenys, aquí, al món desenvolupat, la terra del progres i de la evolució. Els més catastrofistes, i els científics, parlaven de canvi climàtic, de catàstrofe ecològica però a 50 anys mira, de cop i volta, sembla que no està tant lluny i que ens trobem submergits en plena crisi ecològica; tots hem vist les catàstrofes naturals arreu del món i ningú pot negar que son conseqüència d'allò malanomenat progres.

Nosaltres també volem progres, un progrés sostenible, que a llarg termini és el progres. Nosaltres tenim el deure moral ( d'aquelles maneres també legal) de deixar a les futures generacions el món, com a mínim, com l'havíem rebut. I les futures generacions tenen el dret de rebre'l. Les construccions faraòniques, els aparells d'un sol ús, el petroli i el sumsum corda està ofegant el planeta per tots els costats, i som nosaltres els que ho hem de canviar, perquè hi ha altres formes de progrès jo eco-socialista, i tu?!

De vegades no cal cap imatge...

2010-08-06T22:20:00.000+02:00

El problema surt quan no volem justícia sinó ser part dels triomfadors, quan no lluitem per la Ítaca perquè sí nosaltres poguerem també assassinariem a peixos més menuts. Heus aquí el problema! Quan ningú creu que altre món és posible, quan creiem que tot està fet, tot està inventat, tot està montat i només podem resignar-nos, pujant-nos aquest carro amb vises d'ors i plates i/o darrere d'una barra de bar filosofejant sense més perquè nosaltres no som ningú per a canviar-ho. Perquè que més fa? si tot està perdut abans de jugar.

En canvi, hi ha altres opcions. No resignar-se, somiar que altre món és posible, pensar altre món, dibuixar altre món, fer altre món, construir altre món, criticar l'altre món per poder ser-ne... Perquè és posible, perquè només ens hem de creure posibles, unir-nos i actuar! A més, tot no està perdut, jo vull participar del canvi! Tu vas a quedar-te fora? Vas a continuar desitjant que et toque la loteria ( i no ets Fabra?)? Vas a continuar creient en la meriotràcia capitalista? En el somni americà? Vas a esperar que baixen els OVNIS i et declaren rei universal? Continuaras pregant a verges i reis mags? O millor, trucaras a les cinc de la matinada per guanyar només dient que 2+2 son 4, i si no ho son... Alça el cap, mira al costat, ara a l'altre, veus, només hi ets tu! Només tu, tu, tu, tu, és a dir, NOSALTRES, podrem canviar-ho.

Demà hi haurà un demà...

2010-08-02T02:27:00.001+02:00

La utopia, heus aquí, la clau de la meua vida. Què és la vida? On està la utopia?

La utopia és l'horitzó que cada cop que vas a aconseguir-lo s'allunya per a ensenyar-nos a caminar. La vida és el camí.

FELICITAT

2010-07-31T15:55:00.000+02:00

Puta mania de jutjar! La societat iconitzada, món en imatges, ens han imposat, àdhuc, la felicitat. Allò que és ser feliç? Allò que ens fa feliços? No podeu imaginar el que m'ha costat d'entendre que, com diu un amic meu, jugant tots els dies al pin pon puc ser feliç, estant tancat en una penya aromatizada amb marihuana es pot ser feliç. Des de la intolerància més absoluta volia imposar als meus ( possessió equivocada també) la meua felicitat, allò que a mi em realitzava com a persona i li donava sentit a la vida meua ( única ,absolutament, possessió certa). Tots volem el millor per als nostres sers estimats , però el millor per a ells o per a nosaltres? Aquest sentiment de protecció, o de projecció de les nostres vides en altres, s'aguditza quan parlarem de les seues parelles, poques vegades ho encerten, veritat? I més si es tracta de la persona que més vols al món. Llavors, per a analitzar ha de ser ella, i no pas nosaltres, el subjecte/objecte d'estudi. Puta mania de jutjar! Que injust vaig ser, i així ho determina el temps, ja que res més m'importa que la suea felicitat, la resta belles imatges, icones snobs i altres idiotades...

APRENDRE...

2010-07-29T16:40:00.001+02:00

Lluís Llach

Aprendre

que res no acaba si dintre meu abans no acaba,

que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.

Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.

Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,

què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.

Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix

que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.

A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.

Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.

Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

VISCA EL BOU

2010-07-28T13:18:00.000+02:00

"Mugía el toro de dolor, bramaba de dolor, llenaba el aire, clamaba al cielo en vano. Los peones lo mareaban con los capotes. Y de repente miró hacia mí, con la inocencia de todos los animales reflejada en su rostro, pero también con una imploración. Era la querella contra la injusticia inexplicable, la súplica frente a la innecesaria crueldad."

Avui Catalunya ,es suma a les Canaries, prohibeix l'assassinat gratuït, la adulació de la sang, l'aplaudiment violent, i fa justícia a les paraules cultura i festa. Potser avui hi haja polèmica i fins i tot, a molts, els semble aberrant la prohibició de les corregudes de bous però recorden que fa molt de temps, a molts, també els va semblar aberrant acabar amb la gran festa de llançar als cristians als lleons, avui ningú pot concebre això com una festa, com cultura, com una gesta heroica, com tradició, senzillament ho veuríem com un assassinat cruel i vil. A poc a poc construïm un Estat més civilitzat, o almenys això m'agrada pensar.

Així és

2010-07-27T01:14:00.000+02:00

Potser. Ser pasional comporte riscos, de vegades, perillosos. Però també comporta sorpreses, de vegades, alegres. Potser. Relacions que avui són tot i demà són res, són relacions pagades amb falses monedes i adornades amb idiotessa per ambdues parts. Descepcionat. Les relacions són molt més, una carrera de fons.

Potser no siga tant dolent, sempre que no sé obliden les relacions sinceres, idolatrar falsos déus, al despertar del dolç ( agridolç majorment) somni; recordes, reafirmes, descobreixes qui està i qui, senzillament, passava. O potser si ho siga. Fos com fos, ha estat així i ja és tard... Però, més enllà d'aquest sabor amarg de nostalgia frustrada resta el no tornar a caure, a tenir més clar que mai qui importa i qui no, qui cal tenir prop i qui allunyar, doncs és als moments difícils quan cal estar, de festa tothom sap estar. Però, és allà a l'infinit quan t'adones que el món és una meravella, que la gent és genial i que no val la pena perdre el temps amb ximpleries i ximples que al capdavall no sumen res.

REPUBLICA FEDERAL ESPANYOLA

2010-07-20T00:47:00.000+02:00

No puc dormir. No m'agrada el futbol encara així vaig viure amb emoció la final del mundial a Alexanderplatz . Vaig celebrar la final, en primer lloc, canviava els cantics de “ Jo soc espanyol” per “Jo sóc de Puyol” o “Visca Espanya” per “Visca Azaña” però amb la mirada dels meus amics, Stribor i Cristian, em vaig arrpenentir profundament dels evolucionats cantics.

I els vaig dir; que cony! Jo també sóc espanyol, estic fart que la ultradereta s'apodere de tot allò que envolta l'estat espanyol i que els independentistes facen el mateix amb allò propi de la meua nació. Banderes, símbols, sentiments... Puja la llum, el pa, tristament desapareix el sentiment col•lectiu i s'imposa el “salvés qui puga”, la meritocràcia, el neoliberalisme més extrem... Podem parlar de banderes, però aquestes, de moment no ens donaran de mejar ( almenys no a nosaltres, a dogmàtics polítics tal volta), tampoc solucionaran la catastrofe ecològica o milloran la nostra escassa formació per a pal•liar el fracàs laboral del “ladrillazo” dels darrers anys.

No barregaré l’Estatut, ja que ja vaig dir que era el poble de Catalunya qui ho havia fet, tampoc dire que és futbol... senzillament és un pretext per a parlar, una vegada més ( i es fa avorrit ja) del tipus d'estat que volem. No perdam més temps aquí, estem perdent massa pel camí, els ciutadans s’allunyen de la política perquè no és pròxima perquè és perd en debats metafísics, tal volta històrics o romàntics que cal aturar ben aviat, lògicament cal fer-ho bé, sense imposar res, només des de la llibertat pot estimar-se, respectar-se des del consens. La nostra mitificada Transició, una de les grans enganyifes de la història, va intentar imposar una solució per a tots, o almenys per a “la seua majoria” però no fou així.

Certament la meua nació és diferent a la gallega, a la euskera o la castellana. Des del diàleg, des de la riquesa cultural ( heus aquí la pluralitat) podrem transformar el nostre estat plurinacional en un estat juridicoadmnistratiu ,també, federal on tots tinguem cabuda. Desprès d’aquesta petita reflexió... Però, ara toca pensar com sortir d’aquesta crisi on ens va submergir el partit popular i on el PSOE no sap cap on collons tirar... Ah! M’oblidava felicitats a tots aquells aficionats al futbol!

Moltes rises i pocs llits ;)

2010-07-19T22:01:00.000+02:00

Tres homes, tres motxilles, tres bitllets d'avió, una mateixa aventura. Marxava nostàlgic, àdhuc decebut, però torne il·lusionat, amb les piles carregades.

Més enllà del cultural, i com no de la festa, doncs és indescriptible en tan curt espai, em centraré en el més important; el curs de risoteràpia intensiu! O potser les grans reflexions metafísiques a Alexanderplatz de poliglotes colorits i senderistes asseguts, controls policials, pèrdues de mòbils, les fotos artístiques de Cristian, una convivència edulcorada amb ronquits, pactes heineken, alebacions de Stribor, vivències a casa d'un Palestí Deportat o un Anglès convertit a l'Islam, italianes amb DNI, dormides a l'aeroport, milers de anècdotes i històries al compàs de bandes sonores, de mitiques cançons, de coples, rocks i altres, necessite dormir un poc o potser no, però ja us aniré contant... doncs ha estat, senzillament, GENIAL.

DESPRÈS

2010-07-06T11:32:00.000+02:00

No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.

Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui.

Miquel Martí i Pol

VACANCES

2010-07-03T13:08:00.000+02:00

Verb clar i alt, paraules sinceres i iròniques. Sens dubte, una personalitat forta i ben definida, malgrat les aparences discreta i timida, amb valors arrelats i forts. Odiada i estimada, però mai indiferent. Quan juguem a fer test cutres d'adolescens, com ens toca, i ens demanen defineix-la, sempre ens estressem perquè volem dir tot allò bo o dolent d'ella, o perquè tal volta no coneixem aquella persona que ens acompanya de festa sota el pseudònim d'amiga. Ara que estarà volant per arribar a Malta, ahir quan ens vam acomidar o a l'agost quan tornarà tinc clar la seua definició, AMIGA, la resta retòrica, boniques paraules, de vegades més acertades però literatura.

Al capdavall arribat l'esperat estiu, el dimecres me'n vaig de viatge, un viatge aventurer a Amsterdam, Berlín i Milà... dues setmanes de vacances absolutes. Allunyat de tot i de tots, per carregar les piles i tornar amb molta força, més il·lusió i ganes de canviar les coses. Ha estat un curs diferent, nou on la nostàlgia ha estat entremesclada amb noves experiències, gent nova, política, classes... Estic llegint La catátrofe perfecta, crisis del siglo y refundación del provenir d'Ignaci Ramonet, us el recomane, però cal centrar-se en buscar, analitzar, construir un nou model, més enllà del pensament únic de la veritat absoluta del Capitalisme, del totpoderós Mercat, i de la feble socialdemocràcia, una alternativa ecosocialista, una alternativa per als nous temps.

Res, aquells que em coneixen saben que sóc molt organitzat, si! Organitzat però a la meua manera, així que fins el dimarts que marxe he de deixar-ho tot més o menys clar, quan torne us conte com anat l'esperat viatge, i el que m'ha costat de criar a Stribor i Cristian. Per cert, si algú pot facilitar-me Nada de Carmen Laforet us ho agraïria molt. Moltes gràcies per criticar, per participar, per llegir, per estar, per no estar, per constuir-me, per fer-me jo i no altres.. Nosaltres no som altra cosa que la suma de totes les nostres experiències, no sóc altra cosa que aquest blog, i gràcies per estalviar-me tantes sessions de psicolèg, malgrat que ja sabeu cal anar de tant en tant, com anem al dentista o al oftalmolèg. Bon estiu!

LA JUNTA

2010-06-30T21:31:00.000+02:00

Ha tornat. Altra vegada la Junta al complet. Començava la Universitat, les nostres noves vides, uns marxavem a València, Cristian es quedava a Castelló, i Stribor ( sempre donant la nota) marxava cap a los Madriles. La distància, uns quants kilometros, canviara la vostra relació, res serà el mateix, fareu nous amics, nous cercles de gent,no tornarà a ser el mateix... El discurs pessimista, de vegades cert, de tothom. Però nosaltres deiem que no,l'última nit al 1800 vam dir que no anava a a ser així. Ens hem vist unes cinc vegades des de llavors, hem parlat per telèfon, per tuenti... Ara em perdonareu perquè m'esperen, moltes coses que contar, debats per a arreglar el món al reves on vivim, molts plans per a l'estiu... demà serà un altre dia!!

REPUBLICA FEDERAL, ESTAT PLURINACIONAL

2010-06-29T23:32:00.000+02:00

Temps difícils per als federalistes... La sentència de l'estatut de Catalunya reobri el debat sobre que Estat que volem, al marc de la pitjor crisi econòmica, desencantament polític, corrupció i nul·la consciència col·lectiva. Una Republica federal, un estat plurinacional. Els ciutadans estan, estem, farts de parlar-ne del marc que volem per aplicar les polítiques publiques. Però, certament fins que no disenyem el marc d'actuació les polítiques polítiques, malauradament, moltes vegades aquestes perdran injustament protagonisme.

El nacionalisme polític, més enllà del nacionalisme cultural i fregant el patriotisme, és un bon reclam electoral. Sociològicament és facil manipular a través de símbols irracionals, banderes sentimentals i altres senys identitàris. No parlaré de l'Estatut perquè ho va fer el poble de Catalunya i no parlaré tampoc del Tribunal Constitucional perquè no té cap legitimitat. Les cavernes més fosques es remouen i s'alcen com martirs i salvadors de la mare Pàtria, criden a desempolsar espases i creus per defensar la Unitat front l'odi. Una unitat que posen en perill cada vegada que obliden la realitat plural del nostre estat, un odi que causen cada discurs contra altres nacions i enalteixen la seua única. Més clar ,cada cop que insulten Catalunya i adulen Espanya tots estem més lluny.

Cal dissenyar ben bé el marc on desprès aplicar les solucions, les polítiques públiques, i no podem dilatar-ho més. Aviat podrem gaudir d'una República federal al marc d'un estat plurinacional, no parlaré més perquè és tema que em cansa, com cansa als ciutadans que cada cop es desencanten més de la política, per aquestos debats metafísics ( importants però llunyans) en canvi de solucions a la crisi econòmica, ecològica, millorar l'educació, la sanitat...

VIU-LA!

2010-06-29T12:27:00.000+02:00

Avui per fi he decidit aixecar-me de la meua trista butaca negra, deixar enrere ressaques anteriors, apujar les persianes i il·luminar un poc la meua cova neta d'ordre i de pols. El vent acarona les cortines, el desden de les seues teles, i respire pau. No, aquesta vegada no m'engane no l'oblidat, però és així. Esvaïx el viciat olor fred de records incrustats al present, viatgen fins al passat i s'instal·len al costat dels somnis del meu futur. He entès el sentit de la vida, continue solcant entre els vells mars a la recerca del so del silenci, cada nota que desxifre surt una nova nota més, i altra, una altra, altra... així he après ha caminar, així vaig aprendre el sentit de la vida, així he après a viure! Perquè el present demà serà passat i el futur allà a l'horitzo ja ve..

LA VIDA

2010-06-28T00:06:00.000+02:00

Endiosat entre paraules ,plenes de filosofia, buscant l'utocomplaença a través de la major perfecció i d'utopies personals oblidava ,el més important, el camí i no pas la meta.

Avui, sense gintònic, a les fosques les paraules broten. Allà, resten les paraules callades submergides en silencis trencats pels fantasmes del desamor. Ara, enmig del pont entre el no-res i el renaixement, m'ature i mire enrere; a una banda i altra, càdavers i serps, històries mortes i altres que reviscolen.

Buit de rancor, amb velles ulleres de sol, desempolse un quadern groguenc on anotar la nostra història. Ara si, gintònic en mà, em dispose a recordar i escriure, o tal volta reescriure, la nostra experiència. Desprès, vaig tancar el quadern, continuava respirant i escoltant la tendra veu d'en Llach. A poc a poc els meus ulls es tancaven, darrere de les ulleres de sol, sobre la tauleta de nit jeia ,junt al nostre pare Cronos ,un quadern groguenc amb dures tapes de pell que resava en la portada : La vida.

Homo sum ; humani nil a me alienum puto!

2010-06-27T00:46:00.003+02:00

Déu n'hi do, la que està caient...! Banderes i vuvuzel·les patriòtiques! Fórmula 1 i america's cup, pa i circ! Estem endinsats en una de les pitjors crisis econòmiques de la història, a més endinsant-nos en la pitjor catastrofe de la història; la crisi ecològica. Ara que està de moda parlar del burka i vels, parlem dels vels socials i polítics per no assumir la nostra realitat.

Encara no està tot perdut, dit açò; la societat necessita profunds canvis estructurals sinó no podrem sortir de l'endèmica crisi capitalista. No només és una crisis ciclíca sinó estructural. Hem, o més ben dit han, construït un model econòmic no sostenible per al propi progrés. Lester R. Brown afirma que cal un gir copernicà i deixar ben clar que L'economia forma part de l'entorn i no pas al contrari. El canvi de model econòmic, polítiques públiques a llarg termini com l'estabilitat de la població, com la millora de la natalitat als països desenvolupats a través d'aquestes, un canvi del sistema educatiu ,d'una vegada per totes! Un bon pla de formació professional, l'adaptació de les ciutats per a les persones i no pas per als cotxes, polítiques ecològiques sostenibles, i un llarg etc... tot polítiques sense foto, sense gran rèdit electoral aparent, però, necessàries i urgents.

Però ,sens dubte, el més important és la conscienciació ciutadana de la política, entesa com l'acció pública i no com a l'ànsia d'aconseguir valuoses butaques manipulades per poders fàctics. Política com a única via per aconseguir i ser una societat justa. Política com la lluita pels drets, però també els deures. Uns deures que la majoria de l'esquerra arraconat pel discurs fàcil, i fins i tot populista, de la lluita exclusiva pels drets amb major rèdit electoral. Dret a la formació, però també deure a formar-se per a la nova realitat social, la societat del coneixement. Hi ha països, especialment els nòrdics, on qui no es forma no cobra l'atur. Perquè no? Més protecció social, però amb obligacions. L'obligació de ser un bon ciudadà ¿Per què? Perquè res alié m'és indiferent.

2010-06-26T11:20:00.001+02:00

De vegades no hi ha forçes, però, cal escriure un final, un final que no està escrit però que les circumstàncies m'obliguen a fer-ho. Una història que començava fa poc més d'un any, un amor imposible destinat i així ha estat. Fins que ha estat posible que tot s'ha cagat.

Avui per escriure, només aigua, idees clares. Diversos sentiments entremesclats, vergonya per haver fet mal altres persones que no tenien culpa, satisfació per haver-ho intentat, decebut per no haver-ho aconseguit, trist perquè s'acabat, feliç perquè ( malgrat que atipicament) ha passat.

Citaré al mestre Sabina perquè ho explica molt millor;

Lo peor del amor cuando termina

son las habitaciones ventiladas,

el puré de reproches con sardinas,

las golondrinas muertas en la almohada.

Lo malo del después son los despojos

que embalsaman al humo de los sueños,

los teléfonos que hablan con los ojos,

el sístole sin diástole sin dueño.

Lo más ingrato es encalar la casa,

remendar las virtudes veniales,

condenar a la hoguera los archivos.

Lo peor del amor es cuando pasa,

cuando al punto final de los finales

no le quedan dos puntos suspensivos…

Velles i noves narracions...

2010-06-25T19:23:00.003+02:00

Narrant. Vivint. Certament sóc el narrador de la meua vida, com tu de la teua, narrador homodiegètic però creia que era omniscient i que ho sàvia tot, afurtanada o malauradament no era així...

Altra cop, assegut en la meua vella butaca negra, gintònic en mà, aquesta vegada mire per la negra finestra i intente distanciar-me, i contar millor la història. Agafe impuls, però hi ha una ombra que m'impedeix saltar, cercant la manera m'adone que no vull saltar, que no vull distanciar-me. Que sentit té conèixer-ho tot abans? Saber que m'oferix el destí? On jeuria llavors el sentit de la vida?

Em bec el gintònic d'un únic glop, i torne a teclejar la meua història, una història on jo estime i potser m'estimes, on jo surt i potser surts, on jo odie i potser m'odies. Muntanya russa baix i dalt... No vull pensar que arribarà el demà, llença't que cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar...

2010-06-23T15:49:00.001+02:00

Perdut en la foscor m'ature, mire enlloc, no-res. No és poder o voler, ni tant sols és fe,potser ja és escrit i no s'hi pot fer res. Malgrat tot, sempre hi ha un petit ventall on escollir, on dir sóc humà, estic jo, més enllà del temut atzar. No és massa tard, tampoc precipitat. Senzillament, temps.

Escric versos sense rima ni mètrica,mots malsonants, potser hipèrbaton de sentiments, paraules sincopades, síl·labes errants, un passat i un futur sense major asíndeton que nosaltres, tu i jo, una història secular.

Mire al fons de la copa, ja no són ni els gels, l'odi comença a podrir-se; naix el dia. Busque la metàfora del t'estime, sense eufemismes ni simils.Sinestèsies inorgàniques.Els meus peus banyera endins; demane el meu desig, tal volta, el nostre.

2010-06-23T00:17:00.000+02:00

Carrers buits a baix però ja no hi era. Cada cop el cel estava més alt, més lluny.La solitària nit m'acompanya fins a casa, la nostàlgia em pesa al pujar els esglaons. Al capdavall assegut en la meua negra butaca, gintònic en mà, desempolse la meua vella musa i em dispose a escriure l'alfabet del nostre crit, altra vegada...

Una història que mai hagués hagut de deixar a mig fer; la meua història. Vaig beure un fort glop de la copa i tancats els ulls; vaig mirar enrere. De vegades, és perillós, però, d'altres gratificant. La lluna pàl·lida guiava la meua història fins uns mesos enrere, àdhuc, al principi just en el moment en què les nostres mirades es creuaven per primer cop, i un eclipsant somriure ens delatava.

M'autoenganyava, em mentia i dissimulava... fins que et tornaves a creuar, sinó jo et buscava. Perdut al mar, sense major rumb, ni veles ni vents, continuava. Bordejava la copa suada amb el dit i mirava enlloc. La teua mirada omplia les buides paraules, a força de cibernètiques nits t'estimava, màgics ulls endins del meu desig de crear-te un somni.

Profundament lamentava estar fart d'estar fart; S'acostava l'hora d'acabar aquesta història invisible, sense víctimes ni culpables i convertir-nos en els reals personatges; personatges atípics, príncep sense espasa ni cavall, princesa sense tiara ni flors.. ambdòs clons diferents d'una mateixa història, la nostra.

Els glaçons tornaven a omplir la copa al compas que la lluna es difuminava sobre el teló negre del fons. La nostra història és diferent, no hi ha carruatges ni carabasses, no té flors ni violins, sense públic que plore un final.No hi ha públic,però tampoc final...

2010-06-21T23:42:00.004+02:00

Assegut al funest banc del parc. Mirada perduda. Un gran nas rugós. I molt poc menjar, gens. Caminant pels carrers buits. Mirada lluminosa. Un nas gran. I molts somnis, mai massa.El carrer es va ensopegar amb el banc, la meua mirada el va trobar, perdut, cansat i sol.

- Després de noranta anys vaig entendre que la vida no té sentit, que tot està perdut, millor llevar-me del mig...

Aquelles paraules van retrunyir entre les meus temples i van continuar caminant fins al final del carrer.Enfadat, ple de ràbia; impotent. Em preguntava si tindria raó, que sentit tenia la vida? Tenia sentit!!Molt sentit! Quan li vaig donar el senzill entrepà els seus plorosos ulls van soltar un petit centelleig d'esperança, heus aquí el sentit de la vida, malgrat que desrpès el tirarà amb ràbia... Demà aniré a buscar-lo, carrers buits a baix.

S A R A M A G O

2010-06-19T20:29:00.000+02:00

Malaurdament cada vegada hi ha menys referents morals. Jo vull pensar que no és cert, que cada vegada hi ha menys líders morals perquè hi ha milers de referents morals anònims que els eclipsen. Siga com siga, ahir ens va deixar un lider i un referent moral; Saramago.

Un home que va comprendre que escriure no era pintar lletres sobre paper sinó fer pensar, un home que va comprendre que tenia un compromís social, mai entendré aquells que tenen microfons oberts i no els utilitzen... Saramago era ,sezillament, un home magnífic.

Si hi ha una cita que m'agrada del comunista hormonal, com li agradava presentar-se, és "Si cal buscar el sentit de la música, de la filosofia, d'una rosa, és que no estem entenent res Hi ha qui encara perd el temps buscant la raó de l'amor en comptes de viure'l. Acabaré amb una de les seues grans reflexions No et demane que m'ho contes tot, tens dret a guardar els teus secrets, amb una única i irrenunciable excepció, d'aquells dels quals depenga la teua vida, el teu futur, la teua felicitat, aquests vull saber-los, tinc dret, i tu no m'ho pots negar...

Menys mal que Rita és fallera!

2010-06-17T18:10:00.001+02:00

Hi ha fets que no. Altres que tampoc. Altres poc problables. Altres improbables. Altres imposibles. I molts, però , molts sense cap trellat.

Zapatero nou amic de la patronal i els bancs. De cospedal ,amb palestina, amiga dels treballadors. Duran i Lleida patriota espanyol. Camps amb Gorvachov. Menys mal que l'acalde Rubert continua fent-se fotos sense més i Rita serà fallera major de València sinó creuria que embogit.

Hi ha fets que no. Altres que tampoc. Altres poc problables. Altres improbables. Altres imposibles. I molts, però, molts sense cap trellat.

Carmina Marcilla, Cordinadora de Moviments Socials

2010-06-16T16:00:00.000+02:00

Iniciativa cada dia es consolida com una clara alternativa a Vila-real. Cada vegada és més la gent que s'uneix al projecte, que el crítica, que l'aplaudeix ( ambdues coses), que el coneix, que creu necessari el canvi,altres no, però al capdavall està.

El discurs del partit és esperançador, optimista i fresc, i això mateix es plasmarà a l'acte de presentació de Carmina Marcilla com cordinadora local de Moviments Socials. A les 7.30 a la plaça la Panderola, una festa a la participació ciutadana, altre dels signes característics de la formació, amb una xaranga local, Reality Show, i orxata i fartons. No cal que us ho diga... esteu tots convidats! Us esperem!

Come What May

2010-06-14T23:34:00.000+02:00

Després d'haver acabat l'exàmen de sociologia he agafat un tren, i he tornat. Ara, des de la meua finestra observe com plou, i relfexione...

Just davant hi ha un fanal, des de xicotet m'agrada mirar l'efecte de la llum al ser acaronat per la suau pluja, i pense és normal tenir por, àdhuc que no està mal.. El problema és quan la por ens empresona, ens agafa fortament el estòmag i no ens deixa sentir. Primer por a la soletat, a la llibertat , a continuació, desprès del turment i haver aconseguit ser lliures, por a compartir la llibertat, a tornar a ser presoners.

Res està escrit. Res està fet. Ni tan sols l'impossible. Tanque els ulls i imagine. Somnie abans de dormir, i em sent bé. No hi ha perquè tenir por, no perd res en canvi puc guanyar molt, tot plegat, seguiré el curs dels meus sentiments.. Continuaré jugant quan se m'acabe l'aire. Continuaré lluitant quan tot semble perdut. Com si fos l'última, convençut que la vida mateixa és un desafiament. Intentaré la jugada impossible. I recorda, Ningú et lliga. Ningú t'obliga. Senzillament, t'estima. No obstant això, tots dos continuarem els nostres camins..

No te rindas, Mario Bennedeti

2010-06-13T00:11:00.000+02:00

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras,

Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños,

Destrabar el tiempo,

Correr los escombros,

Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo

Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron,

Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa,

Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las manos

Desplegar las alas
E intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda, a mi

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás sola, porque yo te quiero.

Recorda; No hi ha millor LLIBERTAT que la compartida.

Cosmopiltes Domèstics

2010-06-11T00:23:00.000+02:00

Enmig d'aquest casino global gestionat electrònicament, ple de triomfs i fracassos, podem dir la nostra. Una societat on s'ha implantat el neoliberalisme més dogmàtic, amb la feble companyia de la socialdemocràcia, podem dir la nostra. Malauradament, durant molt de temps ens han fet creure ximples utòpics i ens hem convertit en animals distòcics i teològics. Letargats en el malson capitalista, si podem dir la nostra.

Aventurarem la greu crisi econòmica, endèmica del sistema, però érem tatxats de catastrofistes. No volem solucions "pedaços" que cobren la crisi a nom dels més febles, però si estem en contra de salvar al totpoderós mercat i som tatxats de insolidaris i irresponsables. El model capitalista ha fracassat, llavors, cal reformar-lo dràstica-ment, o perquè no canviar-lo..?

També aventurem la greu crisi ecològica, però, tornem a ser tatxats de hippys catastrofistes. Però aquí no tindrem més volta enrere, no podrem inventar-nos terceres vies, els capitalistes no podran lucrar-se com fan ara sobre les runes socials perquè la destrucció de la Terra no tindrà volta enrere... Més enllà del sedentarisme cibernètic i de l'anomia més absoluta dels governs elegits democràticament, podem dir la nostra. Encara podem solucionar-ho, hi ha molt a fer, cal fer molt! Activa't! Participa! Força i endavant!

Pedra + Paper = TISORA.. ??!!!

2010-05-24T14:48:00.001+02:00

La situació és crítica. Ens trobem submergits en una profunda crisi on ens va clavar el govern del Partit Popular pemetent l'especulació de forma aberrant, i especulant, i d'on ara el covard i desorientat govern del PSOE no sap com rescatar-nos.

El senyor Zp ha decidit ser fort amb els felbles i feble amb els forts, ha decidit pegar un "bandada" cap a la dreta i doblegarse cap a la nova becerra d'or, el totpoderós MERCAT ,olblidant-se que vivim en una economia Mitxa i que és ell, com a president, qui tria com de Mitxa n'és. El senyor Rajoy s'unta els bigotis per la cagada històrica de ZP i es declara el líder hippie progressista, el mesíes de pensionistes i funcionaris en una maniobra d'oportunisme polític.

Mentre que l'esquerra, liderada al Congrés per , Joan Herrera exigeix responsabilitat política i social en la pijtor crisi econòmica de la nostra història recent. Proposa una tisorada alternativa, una alternativa als forts als intocables. Cal destacar que l'estat espanyol és un dels estats on més barat surt ser ric, doncs, només Lituania ens supera en donar facilitats als rics.. certament fugirien els capitals per passar d'1% al, insultant, 3%? A més, rescatar el impost de patrimoni, en canvi, de pujar l'IVA. Retallar en despesa militar en canvi de retallar les pensions. I convertir-nos en un estat, certament, laic i retirant els aberrants avantatges multimilionaris d'una Esglèssia que s'oblida que un cop va tirar els mercaders del temple. Entre altres mesures.. Perquè en temps de crisi, pròpia del sistema, també és possible ser d'esquerres i aplicar polítiques progresistes i que respecten l'entorn. No és una utopia senzillament seria una realitat incomóda per als poders fàctics d'aquest trist sistema...

PEL CANVI

2010-05-14T22:50:00.000+02:00

Trist. Indignat. Decebut. El dimecres es reobria la causa contra el president de la Generalitat en senyal de protesta i de forma pacifica ens vam manifestar davant de la seu del Partit Popular per a exigir la seua dimissió, allí la policia més cerril, la mateixa de setmanes abans al Cabanyal, demostra una de les seues armes és la por.

El mateix dimecres el president del govern anunciava les seues nefastes solucions per a la crisi, unes solucions neoliberals emmascarades amb pintura molt barata, per cert. Dos dies desprès Baltasar Garzón és acusat per jutjar els crim del genocidi franquista.

Qui va dir que havia acabat la transició? Qui creu en la divisió de poders a l'estat espanyol ? Qui creu en la legitimitat d'un govern que guanya les eleccions amb corrupció, manipulació, censura, coacció i por? Trist. Indignat. Decebut. Però ara no val caure, ara cal ser molt més forta i lluitar en les urnes per a demostrar que altra política és possible, que altra societat és possible...

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,

digueu-li que la vull

però no puc anar a estimar-la,

que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,

allà enmig de la mar,

jo l'aniria a veure,

però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,

porteu tots els meus cants

i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,

si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,

amb vosaltres vull anar,

que per poder-les viure

jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,

porteu tots els meus cants

i un ram de flors vermelles

a qui tant he estimat,

quan guanyem el combat

Carta oberta als polítics de la Ciutat

2010-05-03T01:42:00.000+02:00

Vila-real, 2 de maig de 2010

Tot plegat, cadires demagògiques

Mirades esquives d'ànimes perdudes. Idees buides per un temps corromput pel poder sense més, buit i opac de falsa moral. Trons de vellut, blau, roig, àdhuc, daltònic, amb espines ocultes a la veritat per la solemnitat estúpida sense més. Aliè açò per decisió i convicció passeje mentre els observe vagar nus abillats amb velles vestidures, símbols i escuts, però res més...

No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop

i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,

ni paraules de pau amb garrots,

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan

nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;

ens diran que ara cal esperar.

I esperem, ben segur que esperem.

És l’espera dels que no ens aturarem

fins que no calgui dir: no és això.

La història ens jutjarà , potser tinguem raó, no estiguem equivocats i realment hi haja altra forma de fer política. Des de la passió reflexionada, des del cor, la raó, els arguments i el diàleg , el compromís i la vocació... Mentre kamikazes democràtics, d'un costat, d'altre, i aquells perduts sense més rumb que records d'aquell Jaume I, embruten la nostra única eina; la Democràcia. Però el temps bufarà i llevarem la vella pols anquilosada per tots ells i tornarem fer Política.

Alberto Ibáñez i Mezquita

Gràcies

2010-05-01T16:24:00.001+02:00

De gom a gom! En una societat adormida per la flauta de Merlin, Berlusconi o Camps, tot un èxit. Ahir vam Presentar una alternativa jove i fresca, amb un clar missatge: Encara no està tot perdut. Esperança. Il·lusió. Equip. Però ,també, Esforç, Treball, i perquè no disciplina flexiva.

Com bé va explicar, un fantàstic, Pau Ayet; Ja ha nascut! Ja l'hem parit! o com jo començava el discurs Avui sortim per fer el nostre viatge cap Ítaca, un equip, un grup de ciutadans amb esperit jove, esperança i il·lusió per a canviar la greu situació, per a dignificar la política, per a construir nostra xicoteta Ítaca.

Només em resta donar les gràcies per la gran resposta ciutadana, i a Mónica Oltra per el seu suport, per la seua tasca a les Corts on demostra cada dia junt a Mireia Mollà, que no només hi ha altra forma de fer política sinó que ( malgrat que amb entrebancs) es possible dur-la a terme. Gràcies. Gràcies. Gràcies.

Un dret, i un deure, ser ciutadans

2010-04-22T23:40:00.000+02:00

El nostre major problema és que no creiem en la democràcia, en el poder del poble, per canviar la situació... Una pregunta m'esclatà en les oïdes, Qui es creu que és aquest niñato? Simplement, un ciutadà, la resta pura retòrica.

República, Justícia i Garzón

2010-04-15T13:16:00.001+02:00

Sent profundament no haver escrit abans, i molt més, no haver escrit ahir. L'aniversari del meu pare, qui està atravessant els moments més díficils de la seua ( nostres) vida, i la República. Sí, vaig tenir la sort de poder anar amb uns companys de classe, a celebrar, recordar, la República. Més que com una forma de govern, pels valors que ella representava, amb els seus defectes que també els tenia.

Potser no siga el moment més oportú per a revisar, rectificar els errors, de la Transició... Però, també és cert, que és en els temps més díficils, en plena crisi, quan la gent o es revela o s'adorm del tot... Ahir milers de ciutadans vam recordar, vam exigir, la República perquè la monarquia no té cabuda a cap democràcia. Però, aquí tot sembla ser tabú. Aquí, contínua la por. Aquí, contínua la Guerra Civil, i la seua cruel postguerra, present... i tot allò que ,senzillament,ho recorde sembla ser inecessari. Però fins que no posem punt i final a la nostra Transició, fins que no es puguen jutjar els crims contra la humanitat, el genocidi franquista, fins que no es reconega que després de la guerra no va haver pau sinó dictadura, opressió i repressió.. no podrem passar una de les fulles més negres de la nostra història.

Tot el meu suport a Garzón perquè jutjar els críms contra la humanitat no és cap delicte, NO a la llei d'Amnistia que vulenera els drets humans.

Una nova llei del menor, però, sense fotos.

2010-04-05T23:50:00.001+02:00

Jo també canviaria la llei del menor. Però no podem esperar a tenir carn fresca per a treure el debat a prop d'aquesta llei insuficient, deplorable. Cada mort, hem tornat arribar tard. Les polítiques pal·liatives són el desprès, de vegades el no-res. Perquè una jove presumptament mataria una altra? Perquè? Que circumstàncies la van evocar a això? Heus aquí el debat, el perquè ,tot plegat.

Tot radica en el mateix, en l'educació. La llei del menor ha de ser modificada, endurida -per descomptat-crec en la disciplina malgrat que de vegades no siga politicament correcte en l'esquerra més dogmàtica, però aquesta sempre acompanyada de l'educació, de ètica, de coneixement, de raonament.Només tornar de l'escapada a Vilafranca, i engegar el televisor la notícia de la mort d'una jove a mans d'altra era la notícia estrela, l'únic debat existent, l'única preocupació, l'única tristesa i decepció per tothom. Els portaveus dels partits majoritaris han parlat a prop de la necessitat, que hores abans de morir la jove no hi era enlloc, de canviar la llei del menor... També ho van fer desprès de Marta del Castillo, o qualsevol altra polèmica, esvalot social. Quan el debat deixe de ser portada en la premsa més groga, als bars, cafeteries, perruqueries i altres punts de reunió serà el moment de canviar, conciencudament, la llei del menor. Efectivament, cal protegir més a la vícitma, i educar-la abans que es converteixa en un botxí més...

Vila-real també té alternativa

2010-03-28T16:56:00.000+02:00

Ja és oficial seré el portaveu d'Iniciativa per Vila-real, encara que això no és notícia, la notícia és que per fi ha arribat Iniciativa a Vila-real, i a poc a poc s'està implantant per les comarques de Castelló. " No saps on t'has posat, xiquet" és una de les frases més repetides els últims dies, i potser siga certa.

M'agradaria donar les gràcies aquelles persones que em donen suport en aquesta nova faceta, aquells que em diuen que no hi ha res a fer, aquelles que pensen que si, aquells que m'adverteixen, aquells que em critiquen, aquells que em recorden perquè he començat aquesta faceta. No seria just parlar en singular sinó en plural ja que el projecte és d'un grup de gent amb un gran capital humà, amb il·lusió i moltes ganes de canviar la situació actual malgrat els entrebancs del bipartidisme, i el populisme.

Però perquè Iniciativa? Doncs perquè a Vila-real també hi ha gent d’esquerres, ecologista i que s’estima, i defensa, la nostra cultura. Perquè necessitem una alternativa fresca que regenere la democràcia, que s’ocupe d’allò que realment ens importa als veïns com les grans taxes d’atur, doncs, la economia de la ciutat es basava en la ceràmica, sector fortament afectat per la terrible crisi on el govern del Partit Popular ens va submergir i d’on el govern actual no sap com rescatar-nos, la contaminació de les grans multinacionals que provocaran malalties a llarg termini. La importància d’unes instal·lacions educatives i culturals adequades perquè els barracots malgrat estar pintats són barracots doncs per a Iniciativa el més important és la educació, la formació, dels nostres veïns. I no malgastar temps i recursos en rutes de l’aigua, postres de sant Pasqual i altres frivolitats, només treballar per a la foto i desprès abandonar les obres... I sobretot convidem a la participació ciutadana doncs és la solució més immediata a la greu situació que estem patint perquè entre tots ho podrem aconseguir, perquè som l'alternativa.

I amb el somriure, la revolta...

2010-03-24T21:20:00.000+01:00

M’agrada el riure dels teus ulls,

on el reflex d’una llum

em sembla un far a la marina.

I per la sort d’estar mig foll

jo m’imagino mariner

buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos

deixant camins en el teu pit

amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.

Així t’espero i t’imagino

i en l’horitzó de la mirada

el gest utòpic que et reclama.

I em faré au si tu ets el vent

o seré proa de vaixell

si tu ets la dansa de les ones.

Que per la sort d’estar mig foll

en la tristor i la soledat

vaig dibuixant la teva forma.

I avui navego pel teu cos

deixant camins en el teu pit

amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.

Així t’espero i t’imagino

i en l’horitzó de la mirada

el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels

per llançar els somnis contra el temps.

Buscar el coratge perdurant en l’intent.

Així t’espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,

i en el desig el risc valent.

L’amor un pas per descobrir-me molt més,

així t’espero i així em tens.

Ara, INICIATIVA a Vila-real

2010-03-17T16:20:00.001+01:00

M’estime Vila-real, però no com concepte metafísic ni abstracte sinó com una realitat, com la ciutat on vaig nàixer i m’ha criat, és la meua llar. Dia rere dia, veig com la ciutat va enfonsant-se amb els projectes bengala d’una corporació que no sap gestionar la greu situació actual i allunyada del poble, d’aquells amics o veïns que es troben en situacions crítiques, que ho passen vertaderament mal per arribar a fi de mes.

A la última dècada, Vila-real, ha canviat moltíssim, ens vam acostumar a un nivell de vida elevat, on gairebé tots teníem treball. Però la crisi global, s’ha vist accentuada a l’estat espanyol per la bombolla immobiliària, i més concretament al País Valencià on creàvem ocupació per damunt de qualsevol mitja, Vila-real és un bon exemple. Quans amics meus van deixar d’estudiar per anar-se’n a treballar al món del taulell per poder pagar-se flamants cotxes només tenir els divuit anys? Doncs, moltíssims. A més, els seus pares també treballaven a les mateixes fàbriques. Cada cop hi ha més gent a l’atur i sense expectatives perquè res vaja a canviar, sense solucions ni alternativa.

Certament Vila-real ha canviat molt, però, no suficient. Sense perdre la essència del nostre poble on tots ens coneixem, més o menys, cal crear llocs alternatius, amb la necessitat d’urgència d’un casal jove independent on els joves puguem gaudir del nostre temps d’oci, i crear l’ambient idoni per al sorgiment de noves experiències culturals, i garantir la continuació d’aquells grups de música, teatre, i dansa, de gent jove que fa un esforç titànic per a poder mantenir, o aconseguir, locals d’assaig perquè som el futur de la nostra ciutat, una Ciutat que ha caminar cap al sector servei i l’economia del coneixement, amb l’inversió pública pertinent. Però, no només per als joves, també calen espais d’oci per a la gent major més enllà dels existents fins aleshores doncs els majors d’avui disten molt dels majors de la època de les instal·lacions, i lògicament també els seus gustos. Per altra banda, també, aturar els peus a la contaminació a la que uns pocs ens obliguen a estar exposats diàriament i per potenciar l’ermita com a espai natural adient per a conscienciar a la ciutadania de la importància del ecologisme al segle XXI.

D’aquesta necessitat social, cultural i ecològica naix la idea de fundar INICIATIVA a Vila-real, un partit que els darreres anys ha lluitat a les Corts per canviar la realitat, la nostra, des de l’esquerra, l’ecologisme i la defensa a la nostra cultura.

Escac i mat!

2010-03-14T23:13:00.000+01:00

El CIS va preguntar per primera vegada sobre la Monarquia al novembre de 1984, al baròmetre elaborat amb motiu del sisè aniversari de la Constitució, preguntant per la significació del rei a la democràcia, llavors tot era prou diferent. Ara, que s'acosta el moment de la successió, tots hem de moure fitxa al tauler de la democràcia, cal avançar-nos abans que ens tornen a fer escac i mat.

Malgrat les constants picades d'ullet del rei al seu estimat fill, no-futur Felipe VI, l'últim CIS apunta que la Monarquia està en les seues hores més baixes des de la Dictadura. Nosaltres, els joves, suspenem la institució arcaïca i entenem que és un llast per a la Democràcia, i una contradicció jurídica,moral i històrica perquè a un Estat democràtic i de Dret el cap de l'Estat ha de ser triat lliurement pel poble, i no pas per successió divina o designació de cap dictador.

El debat monarquia-república, que molts volen titllar de metafísic, és ara més que mai necessari i pràctic. Hem de moure fitxa, tenim el deure moral i històric de fer-ho, i començar a preparar-ho tot per a la proclamació de la Tercera República. Primer perquè arribat l'hora de tenir una organització política democràtica; la dreta i esquerra han d'unir-se. Però no podem oblidar, que més allà del caire orgànic existeix un caire dogmàtic que ha caracteritzat el moviment republicà de l'esquerra, amb uns valors, i aquesta és ,realement, la nostra gran fita. Endavant, a per la Tercera República!

La literatura un poc més òrfena

2010-03-12T14:57:00.001+01:00

El destí ha volgut que l'any del centenari de la mort d'un dels grans de la literatura castellana, Miguel Hernández, també ens deixe un altre dels genis i del mateix nom, que des de fa temps sofria un càncer de colon, Miguel Delibes.

La sombra del ciprés es alargada, una novel·la que debat a prop de si per a ser feliç,o senzillament no sofrir, cal estar fora d'aquest món i no involucrar-se, o per altra banda, estimar aquest món i formar part d'ell. Sens dubte, jo també em quede amb la segona opció. També ens va ensenyar les desigualtats socials al món rural amb Los Santos Inocentes, novel·la popularitzada per la seua adaptació acinematogràfica de Mario Camus. I, entre altres, també cal destacar EL Hereje, obra amb gran fidelitat històrica a prop de la ciutat de Valladolid durant el regnat de Carles V, una oda a la llibertat personal, de consciència i pensament, a la tolerància que tant manca a la actualitat.

Acabat el seu Camino entre les sombres dels xiprers més allargades que mai, sense rebre el premi Nobel tant merescut, malgrat què qui sap.. un cop mort, serà més valorat en aquest món desagraït, i maleducat...

Somnis...

2010-03-11T00:29:00.000+01:00

Amb la cistella de Mercadona carregada d'almoines i somnis, lluny de malsons foscos, freds i teus, vaig despertar i ja res era igual. Tot semblava haver canviat, tot. Solament resistien aquelles preguntes impregnades a la sorra verge, entre taronges podrides pel ambiciós mercader, la resta m’era aliè, dels altres i de ningú. Assegut a la vella butaca, junt aquell test sense flors, apagava aquella bombeta fosa pel temps i em convertia en el mediocre intent de poeta borratxo ,sense muses, que escrivia aquestos dolents versos. Sota el mirall tot era més fàcil, però va arribar l'hora de pujar el teló, i enfrontar-se de nou sense aplaudiments ni adulació. La ximple pantalla ens va deixar parlar, potser massa, però ens impedia conversar, intercanviar mirades, a cas canviaries el soroll dels somriures pels irònics jajaja dels tuentis, facebooks, messengers i xats? A les fosques escoltava per la ràdio trencada les notes d'un Mozart perplex pels efímers canvis, els lladrits afònics del gat veí es combinaven amb la seua música, interpretant un cànon trencat pel plor d'un pare ressacós i un nen amb fam. El llit buit, on jeia el meu pijama dels Simpson, advertia que la nit seria llarga, fins que m’endinsava per la cistella de Mercadona entre les almoines i somnis...

Censura a la censura...

2010-03-09T21:40:00.000+01:00

Aquest matí he anat amb el meu amic, i artista, Eloi a la concentració cívica per defensar la llibertat d'expressió i opinió, donar suport al ex-director del MUVIM, Roman de la Calle, i censurar la censura del govern valencià. Més enllà de la censura de l'exposició " Fragments.. l'any de la tempesta" a la Unió de Periodistes Valencians per la diputació de València, consentida per la Generalitat, i adulada per Fabra qui diu que ell no l'hauria censurat sinó que s'hauria desfet desprès del director del MUVIM ( acció comú al caciqusime més ranci), per unes fotografies publicades ja, -per cert-, que em sembla escandalosa, m'agradaria analitzar el rere fons d'aquest símptoma de caire dictatorial.

La manipulació informativa, la manca de llibertat d'expressió i d'opinió, el NO-DO a la televisió pública,la censura a l'art, a la informació i la notícia, el menyspreu més baix cap a l'oposició, l'insult i la investigació de la vida privada dels membres opositors, la presumpta implicació en cassos de corrupció, el caciquisme més absolut, la negació de la cultura valenciana i la unitat de la llengua, i tot des de la supèrbia més despòtica... No, no estem recordant els anys de la dictadura,- que tal volta anyoren- sinó analitzant la política del partit popular valencià que utilitza la majoria absoluta- atorgada pel poble valencià- per fer polítiques autoritàries, populistes, totalitàries... Però, malgrat que s'aferren a la legitimitat que els atorga la ciutadania,la seua manipulació i coacció constant, els deslegitima per qualsevol acció de govern, democràtic. Potser, malauradament, les urnes els tornen a legitimar per a continuar governant, ordenant i dictant, com li ocorre a Berlusconi però la Història els condemnarà doncs estant escrivint les fulles més fosques des de la dictadura feixista. Per la democràcia al País Valencià!

Construint-me

2010-03-07T17:35:00.003+01:00

No sé com anirà tot plegat, però, avui comença la resta de la meua vida. Avui estic un dia més prop de la mort i més lluny de la gènesi del tot, i no-res, tant de bo fos tant fàcil... però no ho és, no és així. La vida no és és lineal, potser l'ara roman ,solament, al moment present i és efímer però s'endinsarà dansan entre les nostres vivències i ens canviarà, i ho farà per a sempre.

Perquè altra opció és possible!

2010-03-05T16:50:00.002+01:00

Demane perdó perquè he comès el mateix error que tant critique , últimament, tots els articles del bloc poden ser titllats, com a mínim, de poc esperançadors. No sé si la impotència, la ràbia, les ànsies de denúncia o el més mediocre morb m'impulsa a això, de fet avui els meus impulsos volien escriure sobre la situació a EUA, on el Partit Republicà reviu el fantasma del socialisme per a aterrar als demòcrates, o bé del sorgiment de les cendres d’una política racista latent a Holanda, on dos municipis un d'ells la Haia , símbol dels drets humans, li han donat suport electoral, cosa que m'aterreix. Merda! Ho he tornat a fer, he acabat parlant d'això. Però no és la meua intenció, ni la meua opinió d’avui. Els sondejos donen la victòria al partit socialdemòcrata francès i un gran avanç al partit ecosocialista francès. La meua opinió, reflexió o com vulguem, és que altra opció és possible. Que la crisi no solament està generant ràbia i violència, sinó també crítiques i ganes de canviar allò que ens van imposar i va causar la terrible crisi que encara avui sofrim. Demà es celebrà a València el segon Congrès d’Iniciativa del Poble valencià partit que lluita dia a dia, des de fa més dos anys a les Corts, per demostrar que altra opció és possible. Acabaré citant a Joan Salvat Papasseit I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja ... Malgrat tot cal ficar-li bona cara, tenir esperances i lluitar perquè alguna cosa canvie.

La crisi, un brou de cultiu de neonazis..

2010-03-02T23:42:00.003+01:00

L'atur evoca més i més violència. Hi ha milers i milers d'aturats, àdhuc amb màster, conscients de la crisi, causes i repercusions, i de la seua situació actual que han decidit reciclar-se, reprendre aquell curs de informàtica pendent o intentar aprendre per vigèsima-tercera vegada un poc d'anglès, però és un grup molt reduït. Però hi ha una gran majoria que malgrat ser conscients de la seua situació actual no fan res per a canviar-la. Els més majors ocupen des de primera hora del matí la barra del bar, o la cafeteria, des d'on criden els seus solemenes pensaments acompanyats d'una cervesa, solament una d'una,doncs, no hi ha per a més. Els més joves s'aixequen a l'hora de dinar i desprès ocupen el seu larguíssim temps jugant a la play i fumant en casals, pagats pels seus pares, o a les seues desordenades habitacions. Ara, damunt s'atreveixen a emular als polítics més radicals per a solucionar la ,seua situació, nostra.

Heus aquí on volia arribar, grups de joves sense cap esperança de futur resentits amb el sistema... Els improvisats Consells ,ràpidament, volen acabar amb la immigració perquè és la causant que ells no tinguen treball, però més enllà argumenten tesis racistes molt perilloses. Recorda moltíssim aquella Alemanya submergida en una profunda crisi i caos que va seguir a un salvador, a un líder, que els prometia treball per a poder sobreviure i culpava als immigrants de totes les seus desgràcies. El nostre moment actual és un brou de cultiu per a nous grups nazis, neonazis, i els que encara existeixen s'afiancen. Per això és necessari il·legalitzar qualsevol partit o associació d'ultra dreta, amb ideologia feixista, racista, homofoba,sexista, masclista, classista.. Perquè cada vegada són més, però tenim la gran sort que manquen , de moment, d'un líder fort i carismàtic, i de fortes estructures institucionals... Encara estem a temps d'evitar-ho, ature'm-ho!

La diada de les Illes

2010-03-01T10:44:00.002+01:00

La balanguera misteriosa,com una aranya d’art subtil,buida que buida sa filosa,de nostra vida treu el fil.Com una parca bé cavilateixint la tela per demàla balanguera fila, fila,la balanguera filarà.Girant la ullada cap enreraguaita les ombres de l’avior,i de la nova primaverasap on s’amaga la llavor.Sap que la soca més s’enfilacom més endins pot arrelarla balanguera fila, fila,la balanguera filarà.Quan la parella ve de nocesja veu i compta sos minyons,veu com devallen a les fosses,els que ara viuen d’il.lusions.Els que a la plaça de la vilasurten a riure i a cantar,la balanguera fila, fila,la balanguera filarà.Bellugant l’aspi el fil capdellai de la pàtria la visiófa bategar son cor de vellasota la sarja del gipó.Dins la profunda nit tranquil.ladestria l’auba que vendràla balanguera fila, fila,la balanguera filarà.De tradicions i d’esperancestix la senyera pel joventcom qui fa un vel de noviancesamb cabelleres d’or i argent.De la infantesa qui s’enfila,de la vellúria qui se’n va,la balanguera fila, fila,la balanguera filarà...

Sabem la veritat ara cal fer justícia!

2010-02-28T14:54:00.003+01:00

A l'altre post protestava pel caciquisme, l'autoritarisme, l'opressió, el populisme... del govern del País Valencià. Però sembla que són trets estesos per tot l'Estat, l'assetjament i enderrocament a aquells que busquen la veritat i volen fer justícia és constant. Un jutge, al meu parer, ha de trobar la veritat i fer justícia.

Baltasar Garzón Real és un magistrat que ,durant molts anys , està exercint el seu càrrec ni amb més ni amb menys, senzillament, està complint amb el seu deure. Conegut per haver portat casos rellevants com l'ordre d'arrest a Pinochet pels crims contra la humanitat, el seu intent d'encausar a Kissinger per la instauració durant els 70 de dictadures a Amèrica Llatina, GAL, BBVA, AEK, BATASUNA-ETA, Jesús Gil, Terra Lliure, Roldán o la seua curta participació en política a les files del PSOE. Però ara és portada dia si dia també per voler jutjar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista. Hi ha qui demanen, àdhuc, el seu desterrament de la jústicia solament per voler complir amb el seu deure. Ara, s'agafen a la llei d'amnistia del 15 d'octubre de 1977 que en el seu primer article resa I. Queden amnistiats: Tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com delictes i faltes realitzats amb anterioritat al dia 15 de desembre de 1976. Atemptant així contra la integritat moral de la ciutadania i la memòria dels morts. En diverses ocasions l'ONU ha recomanat al govern derrogar aquesta llei ja que atempta contra drets fonamentals, i contra els drets humans universals.

La llei d'amnistia fou un greu error, mai haguérem d'haver passat pàgina sense haver escrit el punt final, malgrat que ,potser, érem presoners de les circumstàncies. Però ara si que no hi ha cap excusa, no hi ha obstacles, per a poder jutjar la barbàrie que va cometre Franco, i altres que ràpidament es van fer demócrates... Sabem la veritat ara cal fer justícia!

2010-02-27T20:32:00.003+01:00

Altra política és possible, hi ha altres polítics

2010-02-25T00:55:00.006+01:00

De vegades entenc el desencantament de la ciutadania amb els polítics,àdhuc amb la política ...

A Vila-real amb la que està caient es passen el dia discutint per veure on volen col·locar l'Estàtua de Jaume I

A Castelló governa el caciquisme més ranci

A València ahir vam presenciar un atac a la democràcia per part de l'autoritarisme popular

A Madrid el govern no sap com gestionar la crisi que va causar l'especulació de l'anterior govern liberal

A Brussel·les es reuneix el més reaccionari de cada país...

Podríem citar milers d'exemples a tot tipus d'escales representatives. Bé, els polítics no ho estan fent bé doncs ha arribat l'hora del canvi perquè el PPSOE ha fracassat, una vegada més. Altra forma de fer política és possible, de fet hi ha polítics que fan altre tipus de política però manquen d'una platorma pública des d'on fer arribar els seus programes, les seues idees i els seus actes a la ciudadania. Potser, també, la ciutadania hauria d'anar a la recerca d'aquests polítics, però, tot allò que no es pugui veure des del sofà en hora de màxima audiència... és massa perïllos!!

La incultura de masses...

2010-02-19T20:30:00.004+01:00

Les pestes emergeixen de les cavernes més profundes, i televisives, per a justificar el repugnant gest d'Aznar desprestigiant a la joventut, la mateixa que ells han engendrat... M'agrada saber que pensen els altres, i no els negaré que en aquests temps de crisi la risoterapia ajuda, per això alguna nit veig intereconomía o escolte la COPE.

Està gent mai parla dels seus joves, aquells joves vassalls que els fan el treball més brut. Majoritàriament, incultes, desocupats i violents. Milers de tuentis contenen desinformació històrica, banderes feixistes, crits violents i irracionals contra el govern estatal i l'oposició d'esquerres. Bandes neofeixistes legals per la seua descordinació i poc ressò social però violentes i perilloses. I ,el més preocupant, en plena expansió.

L'actual crisi provocada per la cobdícia de govern neoliberal i la dolenta gestió de l'actual socialdemòcrata ha degenerat en violència irracional justificada per aquests grups per patriotisme. Molts d'ells van deixar d'estudiar només la llei ho permetia per a poder estalviar un poc i als 18 comprar-se el audi de gamma més alta, la seua última oportunitat per a ser algú en aquesta vida. Ara, sense treball i sense formació tenen la poca vergonya de culpar als polítics ( qui tenen gran responsabilitat, per descomptat)absolutament de tots els mals que ataquen a la nostra societat i es creuen nous salvadors de la pàtria.

Cal anar amb cura però tampoc s'alarmen, poden gaudir d'altra joventut la que cada dia ens aixequem amb ganes de canviar les coses...

Molts polítics i poca política

2010-02-17T14:12:00.004+01:00

Manca de democràcia per tots els costats,seria el resum més encertat de l'avorrit i poc fructifer debat d'aquest matí en el Congrés dels diputats. Rajoy recordava que si per ell fos Zapatero no seria president, i Zapatero recordava que efectivament, però, que li havia guanyat dues vegades... poc més. Destacar la falta de respecte del líder popular cap al Bloc Nacionalista Gallec menyspreant la seua activitat ja que solament conten amb dos diputats, la resta del debat s'ha centrat en els errors de l'altre sense cap encert que puga ajudar a començar a encontrar el principi del tunel per a sortir de la profunda crisi a la que estem submergits. A les Corts, també podríem resumir el debat amb la manca de democràcia, la Gürtel i el finançament il·legal del Partit Popular... La solució haurà de nàixer del poble, com sempre, la solució som nosaltres.

La societat som tots...

2010-02-16T14:06:00.002+01:00

No hi ha consciència del ser ciutadà, per tant, no existeix a la nostra realitat exterior. Drets! Més drets! Per descomptat, sóc un ferm defensor dels drets dels ciutadans, i en conseqüència de les seues obligacions. Obli.. què? Si, també tenim obligacions. Més enllà del cós opressor instal·lat a l'imaginari col·lectiu d'uns, o del cos que els impedeix forrar-se més instal·lat a l'imaginari d'altres, l'Estat som nosaltres. Si, tu i jo. Sense aquesta consciència col·lectiva de ciutadania estem perduts...

Entre els símbols del gendre i del seu antecessor...

2010-02-13T14:01:00.004+01:00

La major icona de la moda parísina masculina ha passat de moda, així és. Jaime de Marichalar ha deixat de ser el duc de Lugo, així és. Ja no és representant oficial i els seus símbols han desaparegut, així és. Franco ha mort, així és. Franco ha deixat de ser caudillo de EspaÑa por la gracia de dios, així és.Ja no és representant oficial i els seus símbols han desaparegut, així No és.

A cas molesten més els símbols marichalaristes (no pas marxistes) que els feixistes? El primer es va tirar a la filla i el segon li va donar el càrrec... Clar, que ara està massa preocupat per la profunda crisi i ha de negociar amb els sindicats que ell és un símbol necessari, malgrat la crisi...

Senyor Botín no sóc classe mitja

2010-02-11T11:47:00.003+01:00

Un cop més, el capitalisme ha produït la seua pròpia tomba. Però l'Estat l' ha ressuscitat, llavors, cal controlar l'Estat per enderrocar-lo, cal una forta consciència de classe. La mateixa que durant les últimes dècades han intentat destruir fent-nos creure que ja no hi havia dues classes, oprimida i opressora, sinó que nosaltres érem classe mitja com ells. Esclaus d'unes hipòteques, una falsa consiència i la ignorància. Perquè jo no pertany a la classe mitja sinó al proletariat junt a obrers i metges...

HI HA CAMINS MENYS ÈTICS...

2010-02-10T13:30:00.004+01:00

Ahir vaig tornar a veure CAMINO, de Javier Fesser, una pel·lícula a prop de la vida d'una nena que es troba pel seu camí ,molt aviat, els esdeveniments més complexos de la nostra existència; l' amor i la mort.

He acabat, sempre, plorant de ràbia, impotència i pena. Encara així, he intentat comprendre, amb un esforç, gairebé sobrehumà, a un pare sense pla B, a una germana frustada i a una mare convençuda. Al capdavall només busquen la felecitat com tots, malgrat que per un camí diferent, molt respectalbe,no? Tothom té dret de triar el camí en busca de la felicitat, això és la vida. Però que passa quan no tries el teu camí i el trien per tu?

Com es pot acceptar que la desgràcia és fruit i senyal de l'amor de déu? Alexia González Barros, en qui s'inspira l'obra, acceptà la malaltia com una decisió divina, visqué el dolor en felicitat perquè déu ho havia disposat així, que sentit té viure si ja està tot disposat? El fanatisme sectàri del Opus Dei, instutució que alberga al seu si les famílies més poderoses, i no cal anar al franquisme per a afirmar-ho, convenç ja que no pot vèncer, viu altres vides ja que manca d'una pròpia, i intenta amargar i frustar ja que està amargat i frustrat. Ho sent, ho he intentat.

L'Opus Dei no té cabuda al meu món, no té cabuda a l'estat de dret. Llavors hauria d'estar il·legalitzat doncs allà on no cap el dubte, allà on no es pot pensar per si mateix, manca la democràcia, manca la llibertat. Sens dubte és més facil parlar del fanatisme islàmic perquè el nostre... el nostre, és simplement, qüestió de fe. I la fe és individual,no? No podem qüestionar-ho perquè és fe i no ens incumbeix. O almenys aquesta és la versió oficial, i correcta. Alexia, sens dubte, fou una Santa per haver de suportar la ignorància d'altres, per estimar-los. Gràcies déu per haver-me fet ateu.

Un cap de setamana per recordar!

2010-02-07T22:02:00.003+01:00

Desprès d'un temps enclaustrat en un sentiment de culpa per no empollar, i simplement estudiar els temes que m'interessaven. Va acabar aquest període de maltractament psicològic per part d'un sistema educatiu obsolet i vaig tornar a ocupar el meu temps, amb mi. Vaig anar amb dos amics a la conferència "Valencianisme i Gaetà Huget" malgrat problemes informàtics, canvi de ponent, i algun comentari ignorant fou interessant. També vaig tenir l'oportunitat d'anar a berenar a la fira medival amb uns amics, i a l'exposició Mirades Creuades, a la Caixa rural. Però, sens dubte, el millor va ser poder assistir al lliurament de Socarrada Major a Maria del Mar Bonet. La mallorquina ens va recordar la major obvietat de totes, cantava en català perquè és la seua llengua, perquè l'estima, i no per cap causa militant. I amb una veu encissadora ens va relatar la història d'amor entre els Illes i el País Valencià, va ser molt emocionant. I avui, per concloure, Mans Quietes! Amb una actuació expectacular de Sergio Caballero. Un cap de setmana per recordar!

INVICTUS

2010-01-30T20:38:00.005+01:00

Des de la nit que sobre mi es cau,

negra com el seu insondable abisme,

agraeisc als déus si existeixen,

per la meua ànima invicta.

Caigut a les arpes de la circumstància,

ningú em va veure plorar ni cridar.

Sota els cops del destí,

el meu cap ensangrentat

segueix ergit.

Més enllà d'aquest lloc de llàgrimes i ira

jeuen els horrors de l'ombra,

però l'amenaça dels anys,

em troba,i em trobarà, sense por.

No importa com estret sigui el camí,

com carregada de càstig la sentència.

Sóc l'amo del meu destí;

sóc el capità de la meua ànima .

Avui he tingut el luxe de compartir una vesprada de cinema amb mon pare, ho resumiré aviat; Gràcies Papà. Gràcies Mandela.

Governats pel populisme més barat

2010-01-29T14:15:00.002+01:00

No es pot legislar basant-se en els crits de les tertúlies televisives ni els cafès dominicals. Això provoca demagògia i populisme minvant així la nostra més que dèbil democràcia. Els casos Marta del Castillo o Mari Luz no poden dirigir el debat de la cadena perpètua ni la reforma de penes. No podem esperar al 20% d'atur per a modificar l'edat de jubilació, la que -per cert- és necessària perquè la demografia i la ètica no es regeixen per aquests mediocres crits.

El futur també ha de decidir a prop del present

2010-01-28T22:19:00.003+01:00

Un món adulcentrista amb terror a envellir i frustrat que no dóna peu als joves per a res, més enllà d'una crítica mordaç batejant-nos de forma injusta com a la generació " ni-ni". Per cert, la modificació de la llei educativa és urgent però no pot deixar a l'estudiant fora del debat.

Alliberament d'Auschwitz

2010-01-27T20:25:00.003+01:00

El 27 de gener de 1945, l'exèrcit soviètic va arribar a Auschwitz, Birkenau i Monowitz i va alliberar a al voltant de 7.000 presoners, que en la seua majoria es trobaven malalts i moribunds. S'estima que les SS i la policia van deportar al complex de Auschwitz a almenys 1,4 milions de persones entre 1940 i 1945. D'aquests deportats, 1,3 milions van ser assassinats per les autoritats del camp.

L'Holocaust va ser la persecució i l'assassinat sistemàtic, burocràticament organitzat i afavorit per l'Estat d'aproximadament sis milions de jueus per part del règim nazi i els seus col·laboradors. Durant l'era de l'Holocaust, les autoritats alemanyes van perseguir a altres grups a causa de el seu percebuda "inferioritat racial": els romaníes (gitanos), els discapacitats i alguns pobles eslaus (polonesos i russos, entre altres). Altres grups van ser perseguits per motius polítics, ideològics i de comportament, entre ells els comunistes, els socialistes, els testimonis de Jehová i els homosexuals.

A mesura que les forces aliades es traslladaven per Europa en una sèrie d'ofensives contra Alemanya, van començar a trobar i alliberar a presoners dels camps de concentració, així com als presoners que estaven en el camí a marxes forçades des d'un camp cap a un altre. Les marxes van continuar fins al 7 de maig de 1945, el dia que les forces armades alemanyes es van rendir incondicionalment als Aliats. Per als Aliats occidentals, la Segona Guerra Mundial va finalitzar a Europa oficialment a l'endemà, el 8 de maig ,mentre que les forces soviètiques va ser "dia de la victòria" el 9 de maig de 1945.

Després de l'Holocaust, molts dels sobrevivents van trobar refugi als camps de refugiats que administraven les forces aliades. Entre 1948 i 1951, gairebé 700 mil jueus van emigrar a Israel, inclosos 136 mil jueus refugiats d'Europa. Altres jueus refugiats van emigrar a Estats Units i a altres països. L'últim camp de refugiats es va tancar en 1957. Els crims comesos durant l'Holocaust van devastar a la majoria de les comunitats jueves d'Europa i van eliminar totalment a centenars de comunitats jueves dels territoris ocupats d'Europa Oriental.

El món commemora una data històrica lligada per sempre més a un dels episodis més tràgics de a humanitat, malgrat que uns pocs perturbats continuen negant-ho.

Una europa reaccionària

2010-01-26T12:30:00.003+01:00

Ells, sense altres. Sense alternatives d'esquerres i amb una dreta cada vegada més forta. Avui en Público Santiago Carrillo afirma La derecha está otra vez como en el 36 recorda la mateixa dreta populista amb debats a prop de la immigració, la integritat de la mare pàtria, la cadena perpètua i la mateixa actitud dels bisbes.

Només cal mirar a Europa, una Europa reaccionària. Els estats membres es troben embullats en debats populistes i amb mesures alarmants com la prohibició de la construció de nous minarets a Suïssa o l'intent de negar els drets bàsics als immigrants en municipis com Vic o Torrejon de Ardoz. Ara l'enemic no són els comunistes sinó l'Islam. Si, l'Islam no els islamistes. La ignorància occidental no distingeix entre islamics i islamistes tal error és com si no distingirem entre els legionarios de Cristo Rey o el Bisbe Polonès que avui nega l'Holocaust i ho atribuïx a una campanya publicitària jueva i els cristians de base.

La religió i la Pàtria han tornat al debat polític ,perquè hem tornat enrere?Parlem d'això i mentrestant els problemes més propers a la població es desatenen i la població desatén cada vegada més a la Política. Així, en aquest cercle viciós els polítics fan i desfan sense ser vigilats ni questionats pels ciutadans que han llançat la tovallola.

(*) Barroso encara no ha caigut...

Sóc addicte a les xarxes asocials

2010-01-23T15:58:00.003+01:00

Gaspar Llamazares no és l'únic que està sent vigilat per serveis secrets sense intel·ligència, tu mateix estas sent controlat ara mateix. Solament amb un clic pots conèixer la vida de qualsevol persona penjada a aquesta xarxa que ,a poc a poc, va asfixiant fins a deixar-te sense respiració; les xarxes socials. Què està dient ara aquest tio! Pensareu molts. Jo sóc membre de tuenti, facebook, parle pel messenger i m'expresse per aquest blog, si sóc addicte a les xarxes asocials. Però mai substituiria una agradable conversa amb els meus amics per una estona de messenger, tampoc canviaria prendre'm un gintonic amb els meus amics mentre expresse el mateix que al blog, no perdria l'oportunitat de veure-la somriure per posar-li una estúpida icona al tuenti... No, no ho faria. Només per qüestió de temps i distància estic penjat a aquestes xarxes fantàstiques ,perquè he conegut a gent amb la que inclus confie i m'ajudat a perdre la vergonya,però també destructives perquè poden fer-nos perdre allò que més estimem. Bé, vaig a pegar una mirada al tuenti i al fecebook, desprès estudiaré que el dilluns tinc l'exàmen d'estadística. Sort als que aquesta nit tinguen festa jo he d'estudiar, així que tal volta em connecte per desconnectar un poc.

s'ha d'evitar la polarització entre Bic Mac i Apple Mac

2010-01-22T13:16:00.006+01:00

El problema d'una Unió Europea cada vegada més questionada, i especialment de l'Estat Espanyol, és l'ocupació. Especialment l'ocupació de qualitat, un problema que castiga al nostre estat des d'antany. Durant els meravellosos anys de bonança economica tots érem de classe mitja, donava igual el nostre treball, tots podiem tenir casa pròpia,apartament a la platja o casa a la muntanya, o ambdues coses. Molts dels meus companys de classe deixaven els seus estudis només la llei ho permitia per a poder treballar a la nostra estimada Porcelanosa , i tenir aixì només complir els 18 un audi, últim model, a la porta de casa. Duarant anys vam fabricar mà d'obra barata molt poc, o sense cap, qualificació. Al País Valencià més d'un 40% dels estudiants no acaba la ESO, i no serà per ajudes. Ara tenim un extens grup de joves ociosos, malcriats en un tren de vida que no poden dur, i fins i tot amb depressions que no podem col·locar a cap lloc perquè no són vàlids. En contraposició als Big Mac, com els qualifica Giddens, tenim un grup reduït de Apple Mac, joves molt preparats que,maluaradament, durant els anys de la bombolla immobiliària, havien de marxar a altres països. L'estat espanyol necessita un pacte d'Estat de totes les forces polítiques en matèria d'Educació, i de formació, no hi ha cap Estat a la Unió que cada canvi de govern canvia, o modifica, la llei educativa. Cal una inversió en educació, formació que aviat es traduirà en ocupació, altament qualificada, i en conseqüència una millora de la nostra qualitat de vida. Perquè la indústria ja ens ha passat, ara hem d'afrontar nous reptes i el nostre model de creixement econòmic ha d'anar encaminat cap al coneixement.

L'administració ha de fer aquest esforç, aquest canvi, i garantir-nos el nostre dret a la educació de qualitat, gratuïta i laica però nosaltres també tenim l'obligació de respondre perquè vivim en societat i cal canviar la mentalitat " Si no estudie es problema meu". Si, però també meu. Perquè convivim, i tota aquesta massa de joves Big Mac ens consten moltíssim econòmicament i també frenen el progres de la nostra, seua i nostra, societat. Perquè l'Educació és el nostre Futur.

Nosaltres, nosaltres, nosaltres, nosaltres, nosaltres...

2010-01-19T12:22:00.005+01:00

Els altres, aquells que no som nosaltres i molt menys si no paguen impostos. Però qui es creuen que són? Allà van amb les seues receptes vermelles mofant-se de no esperar al seu torn als nostres metges. S'atreveixen a dur als seus fills a rebre la nostra educació desafiant la nostra cultura ,sense passar per la pica bautismal. Mostren la seua dolenta educació parlant el seu idioma entre ells sense que nosaltres entenguem res del que es diuen, o fins i tot s'atreveixen a parlar-nos. Si, senyors de vegades ens parlen. S'atreveixen. Però la majoria de vegades no fa falta, el seu silenci és esquinçador i qui no escolta el seu missatge està sord o vol estar-ho. Solament volen una vida millor, i una bona vida per als seus fills. Si, ho sé parlen idiomes estranys però ens diuen això. Volem treballar, volem viure un poc millor. A cas tu no ho faries? No sé tu, però nosaltres ho vam fer anàvem a la recerca d'una vida un poc, solament un poc, millor a altres països. Per això no entenc que nosaltres permetam que aquestos ajuntaments actuen així. Per això no entenc que nosaltres permetam que hi haja partits racistes, legals, a les nostres benvolgudes institucions. Per això no entenc quan nosaltres vam deixar de ser nosaltres i vam passar a ser ells. Perquè no es tracta dels suposats ells o nosaltres sinó d'humanitat, solidàritat i, sobretot, de justícia social.

La nostra solidaritat és la seua esperança

2010-01-18T17:13:00.003+01:00

El destí. El destí tria el nostre punt de partida, ens pot oferir nàixer al país més pobre d'Occident, el mateix que va ser primer en abolir l'esclavitud en Amèrica del sud i suportar l'opressió d'uns blancs colons beneïts per un déu. Nàixer a un país ric d'occident que ha de suportar en la seua consciència col·lectiva haver estat opressor d’altres pobles, i del mateix propi, on els ajuntaments poden negar els drets humans als immigrants, o nàixer al país de les meravelles. El destí ens estigmatitza al nàixer de forma vil però nosaltres, siguem d'aquí o de allà, hem de triar dintre d'aquest marge de maniobra que ens presta l'atzar ajudar o oprimir, somriure o plorar... Crida al 902 330 331 ( Intermón Oxfam) i aporta allò que puges, res és poc. Perquè els haitians han demostrat la seua capacitat de superació i solidaritat dintre del marge que els va oferir l'atzar, ara Haití ens necessita. Segur que tu no necessites aquells vaquers nous, posar-te saldo al mòbil, anar tots els dissabtes a la discoteca de moda o aquella casa en la platja. Perquè no importa l'import sinó l'acció.

Fi del primer quatrimestre...

2010-01-14T18:29:00.003+01:00

Fa unes hores acabava el primer quatrimestre entre aplaudiments per al professor Romero. Acabava amb una visió global de la situació present i futur de la nostra geopolitica, sens dubte, debastadora. Un repte formidable, com ell diria, i encara amb possibles solucions. Unes solucions que no són portades a terme pel desinteres dels polítics. El joc polític a l'estat espanyol s'ha basat, i és molt rendible electoralment, en la polarització. I la simbolització, per descomptat. Un joc on guanya el bipartidisme en detriment de la democràcia, la pluralitat. Encara no està tot perdut.

Citar de forma breu l'indignant espectacle més que circenc que s'està donant a Vic, sense més tolerància que expulsar als polítics que donen suport a les mesures xenòfobes. Però anar més enllà, el corrent de fons de tot aquest atropellament ètic un sentiment cada vegada més generalitzat a Europa; el racisme. Un problema, potser, ja endèmic de la supèrbia occidental. I finalment els meus respectes al poble haitià.

En defecte , han acabat les classes. En efecte , ara venen els exàmens...

I això serveix per alguna cosa?

2010-01-11T00:47:00.004+01:00

Llibertat! Que cadascú faja allò que puga! Tot està permès! Salves qui puga! L'individu abans que res! Doncs ,perdonen, vaja merda! Solidaritat? Ajudar als altres? Comunitat? Societat? I no em malinterpreten sóc un ferm defensor de la llibertat individual, de l'elecció personal. Però no vivim sols, convivim.

Ara comencen els exàmens, ja saben la meua opinió ( no serveixen per res), però m'agradaria pensar bé que estic fent. Ciències Polítiques? Politologia? Això perquè? Ah! Tots són iguals, omplir-se les butxaques i ja esta. Un altre cop, discrepe! A més a més, si no et preocupes per la política ella ho farà per tu, i tal volta negativament... No crec en l'anarquisme, i necesite a la política. A més a més crec que la política ha de jutjar el passat, governar el present i disenyar el futur. No sé si seré polític, politòleg, periodista polític ni tant sols si acabaré la carrera, ara bé, sé que estudie allò que m'agrada i que , malgrat el que diguen, és molt útil. Sort a tothom amb els exàmens i que passe aviat!

Nosaltres hem de jutjar els actes que el temps sentenciarà...

2010-01-09T18:26:00.003+01:00

No crec en res més allà a la mort, potser siga trist pensar que hi ha un final. I tampoc crec que a la mort hi haja un moment on un pots veure si va valer o no la pena. Si crec que s'haja de fer cada nit, cada matí o cada tarda... Aturar-se un moment de la frenètica vida i valorar si els nostres fets, i les seues conseqüències, ens valen o no la pena perquè la felicitat no és la meta sinó el camí de la vida. I cada acció, fet o paraula permet que el nostre camí siga un o altre. Tampoc cal ratllar-se molt, s'ha de viure al màxim perquè només tenim una vida. Solament hi ha una i res més, sens dubte, la major responsabilitat és respondre dels nostres actes, del resultat diàri de la nostra vida. Pots silenciar la veritat, ocultar-la però mai podras canviar-la. Malauradament hi ha circumstàncies que condicionen la nostra vida, però al capdavall som nosaltres els que podem elegir del petit ventall que l'atzar ens ha preparat. Jo també vull tenir 7 vides...

OLÉ!

2010-01-08T14:53:00.003+01:00

Seré breu. Estic al·lucinant, potser a l'estratosfera. Els valencians més cavernícoles es duen les mans al cap cada vegada que Catalunya o Euskadi obvia una decisió del govern central al crit d'Espanya es trenca. Ara ells obvien una decisió del seu benvolgut govern espanyol i continuen obsessionats a demolir el tradicional barri marítim del Cabanyal. Flipant.

Records i somnis

2010-01-07T22:28:00.003+01:00

Les elits mai m'han agradat. Ni tant sols les intel·lectuals i revolucionaries, o almenys això creia. Aquest matí he tingut la sort de poder tornar al passat i imaginar un altre futur; un professor i una professora de filosofia, un sociòleg, un boig professor de belles arts ( honoris causa), un economista i un cronista polític. Tot plegat, un grapat d'amics bevent sol i sombra amb una visió del món, - del nostre futur- alternativa. Un text que va més enllà de la supèrbia, l'ego i altres ximpleries. Un text, senzillament, utópic i afectuós.

El repte dels anys 10!

2010-01-06T18:26:00.003+01:00

Desprès d'un petit parèntesi vacacional, tornem al treball ( no m'agrada gens allò de la rutina). Comencem una nova dècada, un nou any, noves il·lusions i projectes. Però, sens dubte, el major repte serà la convivència entre les diverses civilitzacions.

Al 1999, Tractat d' Àmsterdam, es va consensuar el compromís de la UE amb el desenvolupament d'una política comuna d'immigració i asil. Així acabava la última dècada del segle passat. Però els esdeveniments de la primera dècada del segle XXI com els atemptats del 11-S, 11-M, el del metro de Londres, l'assassinat del director Theo Van Gogh ,el conflicte de les vinyetes de Mahoma o l'últim intent d'atemptat a Detroit han endurit el procés d'integració del món musulmà, l'altra gran part, i àdhuc ha afavorit al sorgiment d'un sentiment d’islamofòbia, i xenofòbia en general. Aquestos esdeveniments han agreujat el problema ja endèmic de la supèrbia d’Occident o, potser, un problema de la idiosincràsia del ser humà, de la nostra societat, en rebutjar tot allò diferent.

Les elits econòmiques i polítiques saben que la por ens esclavitza, que uneix als iguals per a lluitar contra els altres, els diferents. I per això s'aprofiten. Els mitjans de desinformació no ajuden gens donant major importància al menys del 1% d'immigrants que entra en pastera, com també feien alguns canaris per anar a Sud Amèrica, que a la immigració majoritària que arriba amb avió per tal de buscar una millora de la seua qualitat de vida. Tampoc ajuda repetir una i altra vegada la nacionalitat dels delinqüents, a cas importa si l'assassí és dels nostres o immigrant?

Siga com siga, som nosaltres, els ciutadans, els que l'hem de gestionar. Som nosaltres els que hem d'aprendre a conviure, siguem d'aquí o de allà, perquè no som iguals.

Dia dels Innocents!

2009-12-28T12:37:00.004+01:00

Avui és un dia d'aquells que està marcat de roig al meu calendari, el dia dels Innocents. Sense pensar-ho massa vam establir aquest dia com un dels més importants d'aquestes festes i ple de tradicions, cal destacar el nostre problema endèmic d'arribar tard i fer-ho tot a punt i hora. Trucada a Telepizza, 12 pizzes, eh!! Primer obstacle, 10 pizzes barbacoa el dia dels Innocents segur que és una putada.. així que a l'hora d'arreplegar-les no estan mai fetes. Desprès d'haver aconseguit el sopar ens falta alguna cosa així que cal córrer a per ella, desprès de sopar els amics invisibles- que sempre acaben fent-se visibles- entre ells destaquen les indirectes bibliogràfiques. Desprès, jocs, anècdotes i sorpreses... Aquest any serà molt especial però fins aquí puc llegir. Res, aprofitar el que serà l'últim post del 2009 ,doncs demà agafe l'avió com a Madrid per a passar la Nit de Cap d'any, per agrair aquells que han seguit els articles i sobretot han fet critiques constructives per fer-me reflexionar tant. Ha estat un any diferent, com tots, però marcat pels canvis sense adonar-me'n ara visc a València amb uns amics i ja estic a la universitat cursant allò que m'apassiona Ciències Polítiques. Que tinguem una bona sortida i bona entrada...

Unes festes amb els meus!

2009-12-27T23:51:00.003+01:00

Perquè hi ha coses que ni es demanen ni s'intenten, són o no. I no hi ha major error que voler viure allò que ja ha passat, allò que, sens dubte, ha acabat. Potser la culpa va ser meua per voler allargar una mica més allò que agonitzava... però ara ja ho sé. No em sortiran dolentes paraules per a tu però per a això hauré de marxar i deixar que ,solament, alimenten la nostra vella història els records, tal volta algun dia ens retrobem. Només restaran els bons records, la resta caurà a l'0blit passat un temps, podrem recordar com va començar tot i com junts vam caminar fins aquí, ara cal que cadascú agafe el seu camí , camins diferents amb la mateixa meta; la felicitat, i com diu el gran mestre "Que tinguem sort"...

Però tot segueix, i un any més el Nadal ha estat ple de temps lliure per a estar amb els amics i la familía. Amb regals molt especials com un boligràf Montblanc que el meu tio va comprar-se amb un dels seus primers sous amb el qual jo espere guanyar-me també els meus primers sous, un LP de Lluís Llach, i la calor de la gent. En definitiva, estar amb els amics que al capdavall són aquells que sempre estan i als quals mai s'ha de deixar de cuidar...BONES FESTES.

A mi tampoc m'ha tocat el gros...

2009-12-22T23:29:00.002+01:00

Els dies abans somiem amb el gros, que fer amb el premi? com repartir? que comprar? poder tapar forats, unes petites vacances, comprar una casa, un cotxe, siga com siga... gastar, gastar molt!

Desprès del sorteig tot s'esvaïx, el dia de la salut, la frase més repetida " almenys tenim salut" altres no poden dir ni això... Jo ,sens dubte, em quede amb els xicotets detalls, dedicatòries en llibres, somriures, felicitacions, pastisets, coses petites però que donen sentit al nadal, i en definitiva a la vida. O cas ,la vida no és la suma d'aquestes xicotetes coses... com deia la canço del mestre Serrat;

"Uno se cree

que las mató

el tiempo y la ausencia.

Pero su tren

vendió boleto

de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,

que nos dejó un tiempo

de rosas en un rincón,

en un papel

o en un cajón.

Como un ladrón

te acechan detrás

de la puerta.

Te tienen tan

a su merced

como hojas muertas

que el viento arrastra

allá o aquí,

que te sonríen tristes

y nos hacen que lloremos

cuando nadie nos ve".

Gràcies?

2009-12-21T00:08:00.002+01:00

Gràcies. No importa ser fidel a tu mateix, tampoc dir el que es pensa... simplement cal ser políticament correcte i donar les gràcies. O mil gràcies, quantes més millor! Siga a casa,al llit, al treball, amb els amics, la parella, coneguts o desconeguts... cal dir Gràcies, la resta no imoporta.

Donar les gràcies no és sinònim d'estar en deute, quan agraïxes no deus res perque sino no has d'agrair sinó complir, a l'aparèixer l'obligació desapareix l'agraïment ja que ,solament, pot donar-se de forma lliure i no des de la obendiènca i la submissió.

Submissos que donen major prioritat a les necessitats de la resta, si és la seua parella, molt més. No tenen consciència de la seua dependència emocional. La toxicitat de la seua relació afectiva: no són conscients d'aquesta "inclinació" diuen que és la seua manera d'estimar. El seu desig d'omplir les manques afectives els duu a anar d'un costat a un altre mendigant un afecte que necessiten; però que per la seua pròpia condició busquen en llocs equivocats. Pensen que en la mesura que es perden amb l'altra persona estan demostrant més amor i poden rebre'l d'igual manera, anulats així del món, de la resta. I potser s'estime massa quan l'amor es converteix en sofriment... M'oblidava, havia de dir: Gràcies.

Perquè tots som submissos, o almenys, al temps.

POLÍTICS i polítics..

2009-12-17T20:04:00.003+01:00

Anit publicava un article prou radical a prop Reforma o Revolució? d'una forma més bé teòrica, per a molts, tal volta utòpica. Però a la pràctica és més complex, i més al món actual on tot sembla ser efímer i canviant. En efecte, els polítics gestionen els problemes públics que afecten a una determinada societat en un determinat moment. Però, també, haurien de treballar altres conflictes de caire més ètic. Però " sent més realista" -malgrat que aquí no m'agrada l'ús d'aquest adjectiu -sóc conscient que els actuals polítics han de resoldre altre tipus de problemes, a més a més, si aquestos es solucionen dintre de la vigent legislatura molt millor. Llavors, cal d'un altre tipus de polítics, un altre escenari polític on poder prendre mesures, reformistes o revolucionaries, més enllà dels focus mediatics de la política populista i de la castrense legislatura. A l'Estat espanyol hi ha un Senat estèril emmascarat de Cambra de representació territorial sense poder, ¿qui sap si aquestos absurds sous podrien destinar-se a una altra cambra formada per polítics menys carismàtics i més preparats elegits cada 8 anys, per exemple, i que treballaren per conflictes, també reals, però més distants en el temps però amb gran trascèndencia per al nostre futur? Qui sap...

Reforma o revolució?

2009-12-16T22:49:00.003+01:00

"Canviar el mínim perquè res canvie" aquest és l'eslògan perfecte per a aquells polítics mediocres que volen viure de i no per la política. Les revolucions burgeses foren un bon exemple, només, un canvi d'elits polítiques i econòmiques però la resta igual. La socialdemocràcia és, un altre exemple, la traïció a l'essència del socialisme. Les classes dominants desenvolupen unes mínimes reformes perquè les classes dominades no continuen amb amb la revolució de classes. Desprès, cal destacar, una de les fites històriques més importants i de les quals Europa ha de sentir-se orgullosa, el Estat de Benestar. Però no cal oblidar que només és un pas per arribar al Estat just on tothom tinga les mateixes oportunitats malgrat que hi ha qui vol fer-nos creure que hem arribat a la meta. En efecte, hem arribat molt lluny hem aconseguit sanitat, educació, justícia, sistemes de pensions i certa seguretat. Però com deia Benjamín Franklin "Aquells que poden deixar la llibertat essencial per obtenir un poc de seguretat temporal, no mereixen, ni llibertat, ni seguretat". Tots hauríem de tenir igualtat d'oportunitats,heus aquí, la autèntica justícia social. Sens dubte, aquesta és la essència, almenys per a mi, del socialisme. I, tal volta, siga hipocràtica per no practicar-la però sé que és allò just i jo mai he estat model de res. A més a més,la revolució ha de ser col·lectiva i no individual... Però tots sabem que no hi ha altre camí, i qe d'una forma o d'altra arribarem al socialisme, a la justícia social, a la igualtat entre tots els humans... i ,solament així serem lliures perquè la llibertat condicional no existeix!

Amat o amant, al capdavall estimar...

2009-12-15T22:46:00.002+01:00

Amat o amant, al capdavall estimar.
Fa temps d’aquell dia, fa temps.
Aquesta nit tornaré al abans,
volaré fins als somnis d’infants
on simplement jugàvem a ser amants.

Pensava que la raó erosionaria,
Els vells i equivocs sentiments.
El vent colpejaria la nostra història
Una història errada, acabada.
Però sembla que no és prou.

No haver sabut volar junts més alt,
Enlloc del cel fou la presó.
Per una condemnada passió.
No haver pegat abans el salt
I haver caigut al teu infern.

Amat o amant, al capdavall estimar
Cels trencats, núvols secats.
Adéu als mots del silenci,
Aviat arribarà el soroll sord.
I tant de bo, torne a somiar...

Al teatre...

2009-12-13T17:56:00.003+01:00

A la llarga tarda d'ahir no m'acaronava ningú més que el silenci i la nostàlgia que feien eco als buits racons del pis. A l'altra banda de l'estació m'esperaven família, amics, i el teatre... sense pensar-ho massa vaig pujar al cotxe i estava a Vila-real, a més a més, estudiar dissabte la nit ha de ser pecat... així que de forma discreta vaig parlar amb el meu amic Cristian per anar al teatre, a pegar un mosset i cap a casa. Curiola Teatre representava Bucharest 24, una arriscada comèdia d'Abel Zamora dirigida per Sergio Caballero. Qui deia que el teatre havia mort? Que només se podia anar a veure els clàssics? Clar, si la programació a l'auditori és triada per popularitat televisiva i no per qualitat interpretativa... anem apanyats! L'elenc d'actors estava composat per Maribel Cortés, Miguel Ángel Fernández, David Collado, Pepa Cases i Tonyi Vila que van demostrar que hi ha teatre per a rato. Una comèdia molt divertida, surrealista i fresca que va transportar a un públic entregat als budells del món de l'espectacle mostrant el seu costat més humà. Una selecció musical fantàstica, il·luminació captivadora per Pau Ayet van fer que el temps passarà volant... Desprès d'haver gaudit de l'espectacle, com diuen per la megafonia , malgrat que aquest cop la megafonia va ser com tota l'obra explosiva, vam anar a sopar i a la mutti a prendre unes copes. Ara si, amb bon sabor de boca tocava tornar a casa i estudiar... Ha estat un visita fugaç però que, tot plegat, va valdre la pena perquè riure és la major mèdicina.

Un any!

2009-12-12T00:00:00.002+01:00

11 de desembre de 2009, Sempre que tingues alguna cosa a dir posa-ho sobre paper, recordes? I dit i fet, a l'endemà i sense pensar-ho massa vaig obrir aquest quadern de bitacòra, aquest diari personal, i aquest racó social des d'aquí he intentant desxifrar el so del silenci malgrat no haver-ho aconseguit continue intentant-ho, no hem resigne. He narrat allò que pensava, creia o sabia, sentia i intuïa sempre des del respecte i la llibertat, la suma d'aquestes vivències, anècdotes i històries, sentiments i pensaments és la meua història, sóc jo. Donar les gràcies aquells que de tant en tant em llegien, aquells que em felicitaven però també als que em criticaven perquè de tot s'apren alguna cosa. La síntesis de tot allò aprés es resum aquí;

La única forma de dir allò que es sent és parlant de tu a tu, i quan saps que l'altra persona et respecta. Sinó només diràs allò que pots, allò que vols, o que no vols.. però mai allò que sents. Davant de tot sempre has d'estar tu mateix, sent tu el primer n'és la única forma de poder ajudar a la resta. La vida manca d'assaig general, senzillament, hi ha una. Per això s'ha d'arriscar, per això s'ha de reflexionar i actuar. Ser fort. Tal volta siga una merda però és la única que tindràs, aprofita-la. I el vertader significat de la paraula, amistat. Haver après això és la major herència que mai podré heretar, tenir-vos és el major luxe que mai podré tenir. Escriure, sentir i dir són les úniques formes que tinc d'agrair-vos perquè vosaltres m'haveu donat els ingredients per ser allò que avui sóc.

A totes aquelles persones que d'una manera o d'altra han donat so als meus silencis, i silenci a les meues paraules, moltes gràcies.

31 anys d'aquell text...

2009-12-06T16:05:00.003+01:00

La constitució hauria de ser la font que estableix les bases i no pas els límits o el final de la nostra legislació. Una constitució respectable en el seu moment però no per a l’actualitat. Puc entendre que desprès de la mort del dictador hi havia que anar amb peus de plom però d’això ja en fa, i arribat l’hora de canviar-la. De fer de l’estat espanyol un estat democràtic, on la llibertat, la dignitat i la igualtat siguen els màxims – que malgrat estar al preàmbul de la actual Constitució- siguen pràctics. On tothom puga ser cap de l’estat, on la religió estiga separada del Estat, on totes les nacions tinguem el mateix pes dintre de l’estat i cap estiga menyspreada per altra. Espere poder escriure aviat un post dient que hi ha una nova constitució, una constitució on tots tinguem cabuda.

Aminatou Haidar

2009-12-05T20:11:00.002+01:00

La saharaui Aminatou Haidar no té el Nobel de la pau malgrat que el mereix més que altres però tots coneixem les normes del joc. La llei que retallava la justícia universal ha començat a causar problemes, i forta repercussió ètica. Ara, el poder judicial espanyol no pot intervindre perquè la legislació vigent no li ho permet, aleshores qui ha de fer-ho? El Marroc? O el Sàhara Occidental? Aquest últim encara no és independent, i està sota dominació marroquí amb el beneplàcit del govern espanyol, qui no fa res. Gràcies aquest últim conflicte internacional s’ha tornat ha parlar del Sàhara Occidental un país oblidat per Occident, i especialment per aquells que el van deixar a la seua sort. Sembla ser que, ara si, el govern espanyol o almenys els seus governants hauran de mullar-se, hauran de reprendre les promeses que tant González com Zapatero van fer abans de guanyar les seues respectives eleccions, d’ajudar al poble sahrauí tants anys oprimit pel Marroc i oblidat per l’estat espanyol. Al capdavall no sé com acabarà aquest nou conflicte entre els dos estats però el govern socialista hauria de deixar de banda els interessos, senzillament prosaics, com els econòmics i recordar la ètica, tant oblidada els últims anys, del PSOE i lluitar del costat de l’activista sahrauí, la defensora dels drets humans i ,tal volta, una gran líder moral, dels quals ens fan tanta falta.

No és sinònim de cultura

2009-12-02T12:31:00.003+01:00

Arriscar de forma irresponsable la vida no és sinònim de valentia ni d'heroïcitat.

Maltractar i assassinar-los no és sinònim de respectar ni estimar als animals.

Aplaudir aquestos actes no és sinònim de civisme ni cultura.

Res més a dir.

Jo també sóc de la generació Ni-ni

2009-12-01T12:41:00.004+01:00

"Qualsevol temps passat fou millor", aquest és el dogma més ferm d'aquells nostàlgics frustrats. Durant el dinar de Santa Caterina vaig haver d'assistir a una crema de bruixes i la mirada inquisitiva de la generació anterior cap a la nostra, la generació Ni-ni. Així ens han batejat " Ni estudiem ni treballem".

Podria explicar que nosaltres som allò que ells han generat. Que si nosaltres, vertaderament, som així és per la educació que ells ens han proporcionat. Si només tenir l'edat legal anàvem a Porcelonsa per a poder comprar el cotxe de més alta gamma possible, i compràvem impulsivament era perquè en aquest món adulcentrista ningú ens ha ensenyat el sentit de la responsabilitat. La desmotiviació a l'hora d'estudiar i treballar serà més que pura gossera,no? Àdhuc, podria dir que si fem botelló es perquè ells ens roben a l'hora de fixar preus raonables per a les copes. Però, tampoc, seria just. Hauríem caigut al mateix parany. Vivim en societat, llavors, tot és molt més complexe. No siguen ximples ,no creguen que ser millors que els seus fills és bo per al seu fantàstic ego sinó dolent perquè els fills, en part, son el seu producte. Però, clar és més morbós parlar de botellons, picabaralles i l'abandonament escolar que parlar dels joves responsables que si som el futur...

La correcció política no pot eclipsar la forma correcta de fer política.

2009-11-30T20:52:00.004+01:00

L'entrevista, anit, de Zapatero a la Sexta em va semblar just tot allò que un bon polític no ha de fer. El president estava més nerviós i preocupat d'utilitzar els eufemismes adequats per a guanyar-se als seus i no donar motius de baralla per als altres que per fer arribar a la ciutadania el seu projecte polític, i les solucions o almenys la forma de gestionar l'actual crisi. Va haver moments que, sincerament, em vaig desespera. Per exemple quan la periodista li va preguntar " ¿Cree usted que Catalunya es una nación?" La resposta és tant fàcil com si o no, doncs Zapatero va estar més de cinc minuts per dir un si , entre línies, afirmant que això ho deia el preàmbul de l'estatut però que el text legal deia nacionalitat... ( mai entès la diferència que ells volen donar entre Nació i nacionalitat). Altre exemple quan li van demanar que de forma breu adjectivarà a diferents polítics, entre altres barbaritats ,desprès de dir que Sarkozy és el millor polític que coneix i que estava enamorat d'Obama, va desaprofitar l'ocasió dient que Berlusconi n'és popular i a Castro no el coneix. Tant difícil era dir que l'un és el caquic d'Itàlia i l'altre el dictador de Cuba? Però, clar havia de quedar bé amb tothom. I el greu problema és quan la correcció política eclipsa la forma correcta de fer política....

Déu n'hi do!

2009-11-29T23:55:00.003+01:00

Podria escriure sobre la defensora dels drets humans saharaui retinguda contra la seua voluntat pels governs espanyol i marroquí, el segrest de tres cooperants de la ONG ,Barcelona Acció Solidària, a Mauritània, l'ostentació de les classes pudentes durant la celebració de la Fira Santa Caterina, les eleccions a Honoduras, el No als minarets a Suïssa, les eleccions amanyades pel dictador de Guinea Ecuatarial, la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, la llei de economia sostenible o sobre moltes altres coses, però avui no procedeix. Avui dues filosofies de vida, dues visions del món s'han enfrontat en el clàssic. En efecte, avui s'ha jugat el Barça-Madrid....