Allunyat d'un debat inútil basat en dogmes simbolícs i reconeixent les diferències que es troben entre uns i altres analitzaré el seu gran punt en comú; l'ànsia de poder. Un poder buid que no s'utilitza per canviar el món, per al progrés i l'evolució, per arribar fins a la nostra Ítaca; la Justícia.
Una alternança entre liberals i moderats al govern amb petits canvis perquè tot reste igual, no parle d'un altre període històric sinó de la post-transició ancorats en l'anhelada estabilitat democràtica després un cop d'estat contra la República i una dictadura feixista justifiquen la dicotomia política actual del poder.
Bon exemple seria la llei electoral injusta, el tribunal constitucional deslegitimat, l'arrebat de la lehendakariak al poble basc, el Síndic de Greugues Cholbi qui justifica la censura, més un llarg i trist etc, tot plegat, allà on pot repartir-se poder, cadires, el Pp i el Psoe no tenen massa dificultats per aconseguir un pacte, altra història és el camp de l'educació, la modernització de l'admnistració de justícia o qualsevol pacte per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, la felicitat de tots els dies allunyada dels grans esdeveniments i de les cadires tapisades de vellut roig enverinat.
El líder de l'oposició no es preocupa massa per construir una alternativa, per controlar la gestió del govern perquè sap que quan el govern la cage immediatament serà ell nomenat president (al País Valencià hi ha circumstancies especials que un altre dia analitzarem)Rajoy sap que serà president per la dolenta gestió de Zapatero i no per la seua capacitat, i el succesor de zapatero ( tal volta sucessora) serà President quan Rajoy la cage... sembla que tot està escrit, i que així serà per secula seculorem.
La realitat és altre, molt diferent, la societat està cansada d'aquesta alternança anomenat al món cosmopolitan bipartidisme. La societat s'ha allunyat de la política deixant el poder en mans equivocades, només té una opció recuperar el poder per dirigir, gestionar, admnistriar i decidir com serà la seua vida. I jo cada cop estic més segur que el bipartidisme té les legislatures contades, ara bé cal un esforç pels partits alternatius aquest bipartidisme dogmàtic per construir una fresca alternativa, per reencontrar-se amb el poble, per il·lusionar i tornar la paraula; i el vot, al poble.
Per trencar l'alternança bipartidista els ciutadans s'han de comprometre amb una democràcia més transparent, plural i justa.
ResponEliminaFa falta un Compromís... pel País Valencià, per les terres de La Plana... per Vila-real?
Nosaltres des d'Iniciativa per Vila-real tenim un Compromís amb la ciutadania, aconseguir una societat més justa i només a través de la democràcia participativa i directa podrem aconseguir-ho.
ResponEliminaA ver; voy a pensar en frío (si puedo).
ResponEliminaEstoy de acuerdo con lo que dices, que quede claro.
El problema está en que ambos partidos encrespan tanto los ánimos de los ciudadanos, que éstos caen en su trampa y votan para castigar al otro partido.
NO HAY CALIDAD DE VOTO, PORQUE TAMPOCO HAY CALIDAD DE POLÍTICA.
La clase política no está al servicio de los ciudadanos.
Lo más cercano al pueblo es su ayuntamiento; el resto, le queda lejos.
Conocen al político de su ciudad como conocen a la petarda de su barrio; pero ven al político nacional como ven a Belén Esteban.
De la misma forma que desprecian a los que tienen cerca y no hacen nada para ayudar a cambiar, adoran a sus falsos ídolos sobrevalorados e inflados en su ego gracias, en parte, a unos medios de comunicación que gustan de tirar piedras y esconder manos.
Y así es como perdemos la perspectiva: cuando se nos llena la cabeza de falsas palabras, falsas acciones y falsos oropeles que, sin criterio alguno, nos acabamos creyendo.
Si tienes dedo y medio de frente y te cuestionas determinadas cosas, o analizas la situación lo más objetivamente posible para intentar, de alguna manera, que las cosas mejoren, te tachan de memo (en el mejor de los casos) o de pedante, y se te exige, directa o indirectamente, que te decantes por lo que piensan los demás que es (dicen ellos) lo acertado porque "es lo que piensan todos".
Si eres del PP no eres para nada del PSOE, y viceversa; si te declaras español no puedes ser republicano; si eres independentista no puedes ser religioso; si estás a favor de una ley coherente del aborto, eres un asesino; si eres de izquierdas hay de ser fan de inútil Ministerio de Igualdad (que es lo que no se potencia en ningún momento); y suma y sigue.
Entre el primer escalón y el último hay otros de por medio que se han de subir sabiamente para llegar al final del camino con bien.
Los hay que se saltan alguno pero, desgraciadamente, la mayoría se los saltan todos.
Y así nos va. (He acabado pensando en caliente, ¿no?)
Ava