Compaginar

Demà a les 7.20 agafe el primer tren camí cap a la Universitat serà un dia llarg, un matí universitàri i una vesprada de treball, espere tenir temps per la nit per contar com ha anat, i denúnciar la díficil tasca de compaginar la vida laboral i d'estudiant, no cal parlar-ne de la vida familiar... Allò de bolonya és una autèntica barbaritat, i mira que jo no contínue en la Llicenciatura però m'apliquen el pla que els dona la gana... sobretot és solidaritat amb els meus companys amb horaris menys flexibles i que no els permeten estudiar si volen continuar treballant, i tenint vida familiar.. Només puc dir que lamentable. No obstant això, vaig amb il·lusió i ganes de continuar aprenent i gaudint dels companys i companyes.

Quan demà és avui

Continue desxifrant les notes del silenci que lentament acaronen la meua realitat, potser també la vostra, segurament la nostra. Fa temps vaig tancar aquesta finestra al món per manca de temps, tal volta ara tinc menys, però m'agrada compartir la sort que tinc, allò que m'ocorre, allò que sent, allò que pense i (re)pense cada nit.

Al capdavall, tot va sortir bé, àdhuc millor del que pensàvem. Malauradament la dreta va guanyar les eleccions, però, afortunadament, i sense cap dubte, no va poder conformar govern, i va deixar pas a un govern plural i d'esquerres com havíem dit al llarg de la dura campanya electoral. L'estiu ha servit com període d'adaptació a la meua nova vida, radicalment diferent, però amb la mateixa essència fer allò que pense i m'agrada en cada moment.

Moments díficils, el context social i econòmic, també l'ecològic, és cada cop pitjor, continuem submergits en una profunda crisi. No obstant això, també és un període d'oportunitats per canviar les coses. Demà comença una nova vida, una nova etapa que va començar abans de l'estiu però que les circumstàncies vacacionals no deixaven fer un bon ànalisi. A partir d'ara hauré de compaginar la vida universitària, la meua vida fins ara, amb la vida "laboral"com a regidor a Vila-real, a més, i sense oblidar-ho, la vida amb els meus amics de sempre, amb els nous companys i amics ( generacionalment diferents), Maria i la resta de la meua família... tal volta pot semblar complicat però només és qüestió d'estima i de ganes.

A partir d'ara traure una miqueta de temps, sempre hi ha per somriure, per poder contar confidències i compartir secrets aquí , aquesta xicoteta finestra que dona a un món que gira sobre les circumstàncies personals de cadascú de nosaltres. Comença a sonar el Castell de fi de festes, un so d'entrada a una nova vida, al demà que ja és avui.

ADÈU, GRÀCIES PER SER I ESTAR

Sé que això és un adéu on no hi mànquen plors ni el soroll dels mots. Sé que el temps llevarà un mur silenciós d´oblids i records...

Ha vençut una etapa, naix una altra. Tanque aquest blog desconeixent més coses que quan vaig començar, tal volta, perquè ara observe un món molt més gran que abans. No sé molt bé com acomiadar-me, què fàstic! No volia plorar, volia acomiadar-me poèticament. Però, serà un conjunt de frases sense relació però que expressen el que sent. Malgrat tot, una gran pau interior per fer el que vull i sent a cada moment, que gran sort.

Així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. Què demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.

Aquí he viscut el millor i el pitjor, aquí m'enamorat i he conegut la indiferència, aquí he plorat i he rigut, aquí senzillament; he sentit. He descobert que res humà és alié, que malgrat l'egoisme indivudalista propi d'aquest sistema val la pena lluitar.  Avui llanço la meva àncora al sorral dels estels, la veig fendir l’enllà del cel que, com un vell oracle, espurneja el teu nom.  

 És una qüestió de temps, la universitat i el partit m'absorveixen gairebé tot el temps, però, no us preocupeu que és una gran inverssió, doncs, només així em realitze com a persona, només així sóc feliç.  S'apodera de mi certa nostalgia, diuen que és la tristessa dels records, del temps.

Viure sense tu,quin dur aprenentatge; davant el meu mirall, aprenent a parlar-me. El mestre que m'ensenya és el temps que no para. Res només us pregaré que continueu fent allò que us agrada, que continueu lluitant per transformar aquesta societat, que no hi ha res perdut, que encara hi ha molt per guanyar, que tots plegats, podrem.

Potser canviaria algunes coses però no deixaria de fer res del que he fet, doncs no hi ha res ptijor, res que lleve més el son, que deixar de fer o de dir allò que es vol.  Ha estat una etapa dura, on malauradament ha mancat la salut, però ha estat la companyia i la comprenssió, ha mancat la economia però ha estat la solidariat. He d'anar-me'n, doncs, ja és aquí el nou tren. Només per això volia dir gràcies, gràcies per confiar i apostar, gràcies per ser i estar.

Sàhara

L'ocupació del Sàhara per part del Marroc seria un conflicte amb una fàcil solució si obviàrem  les greus circumstàncies geopolítiques. Un conflicte complex que roman quiet més de 35 anys sense solució amparant-se en la seua complexitat, i la feblessa de les institucions internacionals que sofreixen el cancer egoista dels Estats invalidant així totes les accions possibles a l'ONU.

Els últims atacs terroristes, comesos per un exèrcit estatal, prop del Aaiún ( capital del Sàhara), les dures protestes contra el setge que el poble saharauí sofreix per part de Rabat, fan saltar un conflicte oblidat a les portades dels principals periòdics de l'Estat, com ja va ocórrer amb Aminetu Haidar. Avui a València hem viscut l'entremès del que serà la manifestació " Marroc Culpable, Espanya Responsable" el pròxim disabte  a Madrid. Una manifestació pacífica i molt emotiva, encara que dura i reivindicativa.

El paper del Marroc amb Al-Qaeda, interessos econòmics i un fràgil pont de vidre entre Occident i Orient; no poden prevaldre sobre els Drets Humans del poble Saharuí. La dictadura marroquina, o la monarquia absoluta com es preferisca, conscient de la seu poder estratègic, la seua aliança amb Estats Units,amb la Unió Europea i amb una Espanya que no ha sabut gestionar la adminstració transitòria del seu ex-colònia sembla donar-li carta blanca al Marroc per fer i desfer, aprofitant-se del poble saharuí, i del propi poble marroquí. Mentrestant la Comunitat Internacional, deslegitimada per les seues accions, fa oïdes sordes al conflicte i continua parlant amb Marroc com si fós una democràcia..

L'ou o la gallina?

Espiral . Desolació. Desencantament. Oblit. Corrupció. Autodestrucció.

Tenim la percepció dels polítics com a éssers llunyans, egoistes, altius i corruptes, però, aquesta percepció és veritat? o mentida? causa? o efecte? La ciutadania no participa en política perquè la política està suposadament corrompuda? O la política es corroeix perquè la ciutadania no participa? L'ou o la gallina?

Veritat o mentida, el desafecte de la ciudadania de la política és una realitat. Us promet que porte molt de temps intentant entendre o explicar la causa de la desafecció de la política; posat que si no m'agraden els polítics o la política que s'aquesta aplicant, el més racional és participar en política per canviar-ho. Llavors, em trobe amb l'acomodament, el desconeixement, el egosime ,la resignació, la depressió... Per a postres els qui haurien de liderar el canvi solen automarginar-se en un esforç de covardia, resignació i elitisme intel·lectual brut moltes vegades sota el nom de "alternatiu".

 

Ens hem de tornar a creure la democràcia, hem de tornar a lluitar, doncs, no s'aconsegueix puntualment sinó al llarg de la vida. Ens hem de tornar a donar una segona oportunitat perquè hi ha polítics i sobretot moltes polítiques públiques que valen la pena.